Vivim envoltades i envoltats de molt de soroll. Petards que ja comencen abans, se senten durant i encara van després de Sant Joan, o quan guanya el Barça. També motos que retronen, mòbils que vomiten música i àudios al transport públic i al carrer, altaveus a tot drap als cotxes, en festes, atraccions i actes diversos. Mos hem acostumat tant al soroll que qui el qüestiona sembla antipàtic o exagerat. Però no, el problema no és la música ni la celebració, sinó la manca de límits i d’empatia cap a les altres persones.
A Portugal, s’han començat a multar les persones que utilitzen el mòbil sense auriculars al transport públic. Aquí, en canvi, normalitzem posar música a tot volum al cotxe, al carrer, al parc o en un acte, sense pensar si algú més la vol escoltar-ho o si la intensitat molesta. No es tracta de reprimir, sinó de conviure. Potser ja toca revisar-ho.
Cada vegada més festes majors introduïxen a les atraccions franges sense estímuls forts per a criatures amb trastorns sensorials o persones amb hipersensibilitat. Però això és puntual. I si en lloc de fer excepcions concretes, canviéssem lo model? Cal que les atraccions “criden” totes alhora? Que els altaveus d’un acte mos dixen amb mal de cap? Que les motos semblen avions de combat?
No es tracta de silenciar-ho tot, sinó de modular, de distribuir millor el so, de no confondre alegria amb cridòria. No tot lo que és legal és respectuós. Potser ja toca reivindicar també el dret al silenci, o com a mínim, el dret a viure en un entorn on puguem escoltar-nos mútuament amb respecte. Això també és convivència. Això també és salut.
