Amb tantes campanyes, programes, promeses… en definitiva, eleccions, se m’ha disparat més que mai una teoria que no sé si compartiu: soc antiramats d’ovelles. Però no de l’agrupació animal en si, sinó de quan aquest modus operandi s’apodera de la raça humana i, en particular, dels representants polítics. Per descomptat, gent amb més experiència tindrà una cultura política molt més àmplia que la meua, però jo també recordo maneres de fer diferents… i de no fa tants anys.
Actualment, tothom diu que vivim a l’era de la crispació, de la polarització, dels insults mediàtics… QUE SÍ, però, per a mi, encara hi ha una qüestió més flagrant que totes les anteriors i em refereixo a la poca personalitat que se’ls permet als polítics. Veig ramats d’ovelles que només obeeixen a les directrius dels partits i quan algú se’n surt de la tangent (i advoca pel seu criteri propi), en lloc de valorar-ho, el castiguen.
Sabeu quan el gos pastor borda perquè l’ovella que s’ha escapat torne al circuit? Doncs això. Quan era més jove, recordo escriure notícies amb la paraula ‘díscol’. On ha quedat aquest concepte? Em ve al cap un cas claríssim, de fa poques setmanes, a Extremadura. Poso aquest exemple però només es tracta d’això, d’un simple exemple. Perquè fer-ho, ho fan tots (els partits) i us asseguro que m’entristeix moltíssim. Jo, a l’hora de votar, em fixo més en una veu discordant que lluita pel que creu, que en un exèrcit de coreografia simètrica i sincronitzada. Abans d’acabar, permeteu-me una pregària: no gastar més en més eleccions.
Bones vacances (si ens deixen)!
