Des que visc a la Terra Alta, i d’això aviat farà dinou anys, l’amic Miquel Altadill (Vilanova i la Geltrú, 1937) m’envia, com a mínim dos cops l’any, per Sant Jordi i la Fira de Novembre, notícia de publicació de dos nous llibres seus, que ja sumen, des que s’hi posà, un total d’una cinquantena, tots dedicats a la història, fets i personalitats de Vilanova.
Allí, vora el mar vilanoví, s’instal·là el seu pare, Miquel Altadill i Frisach, farmacèutic, nadiu de Corbera d’Ebre, i en plena guerra va néixer aquest homenot de qui parlo, un any abans que de les serres de Cavalls i Pàndols, davant de Corbera i Gandesa, baixés la sang de la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938).
Als seus vuitanta-vuit anys, que ajustà a finals d’octubre passat, Altadill, enginyer tècnic, periodista, historiador, promotor musical i activíssim en tot el que és cultura i, com es diu ara, “cohesió social”, ha fet de tot i ha fet a tots.
Futbolista, jugant als equips de Vilanova, Sitges, Júpiter i Vilafranca; il·lusionista a les vetllades del Cercle Catòlic (on de menuts anàvem a veure Els Pastorets), numeròleg, musicòleg, segurament també filatèlic i sardanòfil, cronista des del Diario de Villanueva y Geltrú, creat el 1850, el tercer després del Diario de Barcelona i El Faro de Vigo, fundador dels Amics de la Lírica, organitzant inoblidables vetllades de concerts, cant coral, dansa, sarsueles, sardanes i homenatges; en definitiva, un ésser social i sociable, prototipus del que hauria pogut ser un socialisme veritable, si aquest no s’hagués convertit —si més no, en alguns casos, a Vilanova— en un “socialisme insociable”, com deia el meu recordat pare, Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919–1998), que va ser gran amic seu i que el mateix Altadill reconeix que el va empènyer en el coneixement del català i de la història general i local de Catalunya.

De resultes de tanta relació humana amb el paisanatge de la ciutat i les institucions locals (fou també president del Foment Vilanoví, lloc de tertúlies i de xerinoles, celebrant pel Carnaval les típiques comparses), Altadill, recollint, per devoció personal i compromís professional amb el seu periodisme local, tota aquesta riquesa oral i escrita, ja va tenir tots els elements per començar a confegir un extens retaule escrit de la nostra història, de quan Vilanova, a mitjans del segle XIX (centúria estudiada a fons per ell), era coneguda com l’Havana Xica, quan floria la indústria tèxtil i de la vinya, quan apareixien personalitats com Gumà i Ferran, Ferrer Vidal o Víctor Balaguer (biografiades per Altadill i, darrerament, en un altre gran volum sobre Balaguer, per Pi de Cabanyes).
Entrat el segle XX, els noms del compositor Eduard Toldrà i del ballarí Joan Magrinyà també van formar part dels artistes més estimats per Altadill, als quals dedicà sessions de record, així com al tenor Joan Lloveras i a la soprano Ventureta Mestres, tots els quals van fer època a Vilanova.
Ara, l’últim dissabte de novembre, Miquel ens convoca novament a Vilanova, a la Biblioteca-Museu Balaguer, on presentarà un altre dels seus estudis sobre Sis relats històrics, un més —i ja en deuen ser cinquanta-un—, després dels, entre altres, dedicats a la història i l’humor a Vilanova (amb la Grècia Groga d’abans de la Guerra), al Carnaval, al ferrocarril, a les trenta-dues fàbriques i petits tallers que existien a la ciutat, a les citades biografies, als esports, a la música, a les entitats, a l’emigració, a la Guerra Civil, etc., amb infinitat d’anècdotes i situacions que no eren per riure.
Tot un món que “ja no té res a veure” amb el d’ara. Gràcies, Miquel, per recordar aquella civilitat, civisme i ciutadania vilanovina que encara sobrevivia, malgrat els anys de foscor dictatorial.


