Quedo amb Sara en una cèntrica cafeteria de Tortosa. Li pregunto pels inicis de l’escola d’infermeria de la qual va ser la primera directora dona. De seguida la conversació gira entorn Federico Mayor Zaragoza. El doctor José Panisello Zaragoza, cosí d’aquest, li va demanar col·laboració per tirar endavant el projecte. Federico, que tenia ja una filla infermera, valorava força el treball d’infermeria. Va impulsar la creació de l’escola i va col·laborar en tot el que a partir d’aleshores Tortosa li demanava.
Des del primer moment es va crear un vincle d’enteniment i col·laboració entre Sara i Federico Mayor, a qui recorda amb un afecte especial.
M’explica que als inicis, les escoles d’infermeria havien de tenir com a director titular un metge i a més una directora tècnica, que era la que en la pràctica feia la feina real. El primer director va ser el doctor Viñuela, i la primera directora tècnica va ser Montse Canals.
Sara, valenciana de naixement i tortosina d’adopció i de vida, havia vingut a treballar a l’Hospital Verge de la Cinta com a infermera instrumentista de quiròfan passant després a supervisora. Al cap de dos anys d’inici de l’escola, la primera directora tècnica va passar a ser directora d’infermeria de l’Hospital. Va ser llavors que li van oferir a Sara la direcció tècnica de l’escola. Més endavant, en canviar la normativa, va portar ja la direcció total, entomant la responsabilitat de dirigir i donar continuïtat a un gran projecte per Tortosa i les Terres de l’Ebre.
Però els primers anys no van ser fàcils. Per una part, la transformació de la formació va ser una feina feixuga. Havia d’anar dirigida a les cures i la feina d’infermeria específicament i calia buscar gent formada per a fer-ho. D’altra banda, si el primer curs van tindre 46 alumnes, que estava prou bé, tot i que el mínim havia de ser 50, després va començar a baixar la matrícula. Sara va veure que si no feien difusió de l’escola, aquesta aniria perdent empenta. Es va dedicar llavors a explicar pels instituts de les Terres de l’Ebre i València els estudis d’infermeria que s’impartien a Tortosa. La matrícula, a poc a poc, es va anar consolidant fins a l’actualitat.
Explica en satisfacció, que l’escola ha format més de 2.000 alumnes, molts dels quals s’han quedat i es queden a treballar al territori. La importància de l’escola, no és però tan sols a nivell acadèmic o professional, sinó també a nivell econòmic i, sobretot, humà.
Creu que la qualitat de l’escola ve donada, a més de per la seva formació teòrica, sobretot per les pràctiques, que són properes i sempre molt ben supervisades. Pensa que aquesta personalització i proximitat en les pràctiques va ser un valor afegit en la formació. Sara m’explica que aquest tracte personalitzat ha fet que encara ara tingui relació amb molts d’exalumnes.
Actualment, l’escola té un prestigi arreu de Catalunya i del País Valencià. En els seus inicis, s’utilitzava l’aula magna de l’hospital i dues aules llogades a l’hotel Berenguer, motiu pel qual els alumnes havien d’anar amunt i avall. Tenien poc pressupost, pocs llibres, i, a més, havien de guardar l’equilibri en les necessitats de l’hospital, que era “casa seua”, en les de l’escola, que era el seu projecte formatiu.
A poc a poc, l’escola es va anar consolidant i va començar a vindre alumnat de molts llocs d’Espanya i també d’alguns països d’Europa. Això va ser molt enriquidor a tots els nivells, pedagògic, professional i social.
Amb l’ampliació de l’hospital, van poder tenir un espai propi que encara va millorar més quan van passar a formar part de campus de la URV.
En l’actualitat, l’escola d’infermeria, ja afermada i amb un prestigi consolidat, suposa per Tortosa una oferta formativa de qualitat i un enriquiment social per tot el territori ebrenc per l’arribada de tot l’alumnat que ha arribat i segueix arribant per formar-se.
Mirant enrere, Sara rememora els temps de lluita, recorda amb afecte els deu anys en què va estar de directora, i en té una visió orgullosa del que s’ha aconseguit. Sara Romaguera i la seva tasca a l’escola d’infermeria, han fet, pot ser sense saber-ho, història a les nostres Terres de l’Ebre.
