Hi ha premis que s’anuncien i passen. I n’hi ha d’altres que sacsegen. La victòria de Joanna Pardos als International Emmy Awards 2025 amb #SeAcabó: Diario de las campeonas és exactament això: un terratrèmol que ho sacseja tot.
És un documental que no només explica uns fets, sinó una veritat incòmoda. Una veritat que moltes dones fa dècades que assenyalen i que massa institucions han preferit ignorar. #SeAcabó: Diario de las campeonas és el relat cru i necessari del que van viure les jugadores de la selecció espanyola quan van decidir dir prou al masclisme estructural que patien des de dins. És la història de com l’abús de poder, l’assetjament, l’autoritarisme i la humiliació poden estar perfectament instal·lats en un espai tan aparentment admirat com l’elit esportiva.
Però també és la història del que passa quan un grup de dones diu: ja n’hi ha prou. Quan deixen de callar. Quan passen de ser víctimes a convertir-se en referents. I això és el que Pardos captura. No fa un documental; fa una prova de resistència. Fa memòria. Fa justícia.
I a mi, no deixa de semblar-me molt significatiu que aquest documental sigui premiat just en el marc del 25N; és com si la gala internacional hagués dit: “aquí teniu la preqüela del que denunciem totes cada any”.
Perquè el que explica #SeAcabó és violència masclista. No en forma de cops, sinó en forma de control, menyspreu, pressions, silencis imposats i poder utilitzat contra les dones. La violència que costa de veure, però que destrossa igual. La violència que moltes han viscut sense càmeres, ni focus.
Aquest Emmy simbolitza, una cosa enorme: que el món comença a mirar d’una altra manera. Que allò que abans passava d’amagat, ara es troba al centre d’una gala internacional, al centre de les càmeres i els flaixos. Que la denúncia d’unes jugadores és avui un producte audiovisual que trenca fronteres i es converteix en victòria global.
Quin poderío. Quina manera de demostrar que quan una dona explica la veritat amb una càmera, el món escolta. Que quan un equip de dones es planta, la història canvia. I que quan una directora catalana rep un Emmy explicant justament això, el missatge traspassa fronteres i queda totalment clar: les victòries esportives són importants, però les victòries contra el masclisme són les que transformen vides.
La imatge de Joanna Pardos rebent un Emmy és, en ella mateixa, un manifest. Una directora catalana explicant la valentia d’unes dones que van posar en risc la seva carrera, aixecant un dels premis més prestigiosos per haver explicat la pura veritat.
Aquest premi no parla només de cinema o de televisió, ho tenim tots clar, no? Parla de dignitat. Parla de resistència.
Parla de feminisme en moviment, d’aquest que no demana permís i que obre camins perquè d’altres puguin passar.
Aquest Emmy ens ve a dir que les dones que alcen la veu no estan soles. Ens diu que el masclisme, fins i tot quan es disfressa de disciplina o d’exigència esportiva, té data de caducitat. I ens diu que allò que moltes han patit en silenci ara és reconegut, validat i premiat.
I això és immens.
Això és una victòria que ja no és només de Joanna Pardos, ni de les jugadores. És una victòria que forma part de la lluita de totes.
En aquest 25N, l’Emmy de Joanna Pardos té un pes simbòlic enorme. És el recordatori que la lluita contra les violències masclistes no és només el dia 25 de novembre: és cada vegada que una dona diu la veritat, que una institució reconeix la injustícia, que una història incòmoda es fa pública i que el món aplaudeix, no el silenci, sinó la denúncia.
#SeAcabó és més que un documental. És un avís. Una declaració política. Una bandera que moltes portem des de fa anys.
I avui, gràcies a aquest Emmy, és també un crit que ressona arreu:
Se acabó. I aquesta vegada, sense retorn.
