El do de la inoportunitat sempre ha estat un dels meus forts. Si hi ha un dia poc aconsellable per a quedar a la cafeteria de l’Hotel Corona a la recerca d’un ambient de calma resguardat de la cridòria i el soroll, aquest dia és el de la Clàssica Terres de l’Ebre amb l’hotel atapeït de tècnics, ciclistes i organitzadors. Un espectacle de llum i color. Amb tot, i com que no soc previsor mirant el calendari ni repassant l’agenda, allà que vaig a la trobada d’aquesta tarda, a compartir taula, cafè i certa preocupació pel nostre sistema públic de salut.
Sheila Martín Roca (Tortosa, 1991), és una professional liberal que treballa a Tortosa, disposa de consulta i inverteix el millor d’ella —temps, capital i formació— per a consolidar una carrera professional prometedora. La seva formació acadèmica i professional li permet parlar amb certa autoritat sobre el tema que avui ens ha portat a compartir taula i cafè, una d’aquelles injustícies que la saturació i la manca de recursos acaben provocant en un sistema públic de salut que els apòstols neoliberals van deixar en la pell i els ossos, retallant tot el que es podia —i el que no es podia— i deixant sense escut protector a la gent treballadora i vulnerable de la nostra societat.
Sheila ha traspassat la trentena fa dos migdiades, arriba puntual i ja la trobo a taula amb el seu cafè amb llet. Tot i que avui les temperatures donen un respir, la sensació d’infern segueix present entre nosaltres. Vesteix d’acord amb la rigorosa climatologia i el seu cicle vital; un vestit “fresquet”, amb tirants i ratlles finetes de colors (blau, blanc i verd), és un vestit de maternitat que l’ajuda a transitar la calor de l’estiu en espera de ser mare un cop entrada la tardor. Es dona en el cas de Sheila aquell equilibri entre les pulsions freudianes d’eros i tànatos —d’una banda l’amor, el desig i la vida; de l’altra, la destrucció i la mort—, les dos forces que concilien el ritme vital de les persones i les societats. Si ara fa poc més d’un any la meva interlocutora va acomiadar al seu pare víctima d’un maleït càncer i d’una presumpta mala praxi professional, a la tardor serà mare per primer cop acompanyada per les professionals d’un servei d’obstetrícia per a les que només té paraules d’agraïment. Aquest pas en l’esdevenir vital és el que Sergio C. Fanjul descriu en El padre del fuego, explicant de manera entenedora i magistral els sentiments que es donen quan en una mateixa persona coincideixen en el temps l’adeu del progenitor i la vinguda de la filla, i com transmet el testimoni del foc, de la flama i de la vida: “Yo era uno más, uno de los que transmite el fuego de aquellos que nos preceden y se pierden en la noche de los tiempos a aquellos que nos suceden y explorarán la tierra incógnita del porvenir”.
Pregunta: Ebredigital.cat publica una notícia el passat cinc de juny on s’explica que durant una setmana les urgències del Servei d’Urologia hauran de ser derivades al Joan XXIII, i els comentaris a la notícia són crítics i devastadors a la vegada.
Resposta: És així de trist i cert a la vegada, és un tema conegut el problema que presenta el Servei d’Urologia de l’hospital, amb professionals que presumptament tenen hàbits poc saludables, de fet algun d’aquests professionals sembla que ha estat apartat de guàrdies i quiròfan. A banda de ser mals professionals, cometen negligències greus que denoten coneixements insuficients.
Creus, Sheila, que les retallades que s’arrosseguen en l’oferta de places MIR per a la formació d’especialistes acaba impactant en una atenció molt millorable als usuaris?
Està clar que cinc anys i un MIR no equivalen a quatre anys de medicina en un altre país. La desinversió en la formació d’especialistes per part del Ministerio ha deteriorat la qualitat assistencial i ha propiciat la fuga a altres països del nostre talent. No podem seguir formant professionals que després es veuen obligats/des a emigrar perquè aquí ni se’ls reconeix ni se’ls valora. Està clar que la inversió social a la que tots/es contribuïm mereix un retorn per part del professional, però també és cert que cal reconèixer i prestigiar la tasca d’aquests sanitaris que avui estan mal pagats -digui el que digui la consellera-, i són menystinguts. El talent que formem marxa per alguna cosa, si les condicions no són dignes no aturarem el fenomen migratori dels nostres professionals. Una cosa és no tenir prou professionals exercint i, l’altra, és que el problema no es pot solucionar amb habilitacions exprés d’aquells professionals que no s’han format en l’especialitat.
Quin relat faries de l’experiència en carn pròpia al Servei d’Urologia del Verge de la Cinta?
D’entrada deixa’m dir que com a professional de la salut puc estar més sensibilitzada, tinc més coneixements que un usuari qualsevol. El meu pare va ser víctima d’un diagnòstic lent i tortuós —un any per a realitzar el diagnòstic de tumoració havent-hi simptomatologia. Reiterades anades i tornades de les urgències de l’hospital, presa d’antibiòtic perllongada durant molts mesos, una persona d’alt risc que tenia 78 anys i que sagnava contínuament, amb sondatges per obstrucció del conducte, amb dolors intensos. Un quadre greu.
Quan preguntes als metges et diuen que les analítiques han sortit bé, que tots els indicadors són correctes. Pos bueno, si tot està bé… El que passa és que surten indicadors tumorals que s’obvien, i això passa perquè la rotació de professionals que visiten al meu pare no fa possible un seguiment acurat de la seva evolució, fins a tres professionals es van alternant en l’atenció repetint ecografies i tractaments. Quan ja ha transcorregut un any amb la simptomatologia sense revertir es diagnostica el tumor, i un dels professionals indica biòpsia. A la següent visita el meu pare no és atès pel mateix metge i li practiquen una nova ecografia tot desoint les indicacions de l’altre professional. Els resultats tornen a ser els mateixos, es recomana un seguiment del pacient i s’anota al seu historial: “la família decideix no practicar biòpsia”. Evidentment, és falsa aquesta decisió sobre la biòpsia que s’imputa a la família. A partir d’aquest moment i quan ja es veu clarament que les coses no van bé, es sol·licita l’historial mèdic. La verificació de l’historial mèdic del pacient acaba aflorant totes les inexactituds i incongruències que han motivat un diagnòstic tardà i irreversible.
Creus que un diagnòstic primerenc haguera salvat la vida del teu pare?
I tant, potser haguera mort d’una altra cosa però era una tumoració que en aquell moment estava molt localitzada i que, extirpant la bufeta s’hauria acabat amb el tumor. Era molt fàcil, extirpaves la bufeta i acabaves amb el tumor, això sí, sempre i quan no hi haguera metàstasi, que tampoc es va comprovar. Quan es detecta un tumor cal comprovar si aquest està localitzat o ha envaït altres òrgans. En el cas del meu pare es detecta el tumor però no s’activa el Servei d’Oncologia. Ens diuen que el tumor està localitzat però sembla infiltrant, és a dir, ja afecta altres òrgans—, i indiquen una intervenció d’urgència per extirpar el tumor.
[Abans d’entrar a quiròfan i amb la informació mèdica recollida fins al moment, a la filla del pacient se li consulta si prefereix que el seu pare sigui operat a Tortosa, o bé si es vol una segona opinió mèdica de qualsevol hospital de la xarxa de l’ICS, possibilitat que Sheila descarta sabedora de la llista d’espera al Joan XXIII —on s’haguera demanat aquesta segona opinió. No hi havia temps a perdre. Sheila respon que a Tortosa i el més ràpid possible, amb el convenciment que el tumor està localitzat i és tractable. Cal activar la solució immediatament i no perdre més temps després d’un any de sagnats, dolors i malestars. La intervenció és a la setmana següent, a priori la valoració mèdica és bona, el tumor extirpat i una previsible recuperació que aniria bé des del primer dia.]
És el principi del final, el meu pare cau en picat. La setmana després es comença a trobar molt malament, el meu pare té una tos rara, el càncer ja havia envaït els seus pulmons tot i no haver-se estadificat el tumor —la manca de prova diagnòstica fa suposar que el tumor està localitzat tot i que la metàstasi ja és una realitat no comprovada—, i aquella intervenció realitzada amb urgència no estava indicada. Les proves segueixen succeint-se fins a indicar mitjançant un TAC que la malaltia és irreversible.
[Una de les circumstàncies kafkianes del cas que Sheila explica en llàgrimes als ulls és quan els professionals mèdics culpen la família per negar-se a practicar la biòpsia al pacient, extrem que és completament fals, assegura. Mesos després, quan Sheila demana als mateixos professionals que informen al seu pare progressivament sobre el seu estat terminal —el pacient creu fins a l’últim moment que ha superat el càncer—, aquests li responen de manera taxativa que no és possible atendre la seva sol·licitud, el pacient ha de ser conscient i sabedor del seu estat en qualsevol moment. Sheila té paraules d’agraïment per a l’oncòloga que atén el seu pare en els moments finals i parla de la delicadesa, quasi tendresa, que aquesta professional va mostrar vers el seu pare en els moments més complicats. Ara bé, la pregunta que es fa Sheila és coherent i cau pel seu propi pes: “I per què no li vàreu preguntar si volia o no sotmetre’s a una biòpsia? I per què vàreu mentir en l’historial mèdic?”. En aquest moment hem de parar la conversa i respirar perquè Sheila es pugui refer.]
Com a professional quina conclusió en treus? Al teu pare se’l diagnostica tard i malament, aquí hi ha un plus de patiment i de dolor.
És una pel·lícula de terror, has de pensar que el meu pare pensa fins als últims moments que s’ha curat, ell mateix explica quan li pregunten que tenia un tumor, que li van extirpar i tot s’ha solucionat. S’activa el servei d’oncologia quan el diagnòstic ja és terminal. Les paraules dels professionals a la família són per emmarcar-les: “Qué mala suerte la de tu padre”.
[Sheila cursa dos reclamacions a l’hospital; es respon a la primera culpabilitzant a la família per no haver autoritzat la biòpsia —fals—, i, quan es registra la segona de les queixes —recurs d’alçada—, aportant l’historial on queda reflectit que qui no indica la biòpsia és el professional que atén al seu pare, tot desoint les indicacions del professional que el precedeix, aquesta queda sense respondre fins al dia d’avui.]
La teva batalla judicial on està centrada?
Pos a l’hospital, perquè aquests professionals disposen d’una assegurança de responsabilitat civil que els protegeix de presumptes males praxis. La meva és una demanda a l’ICS perquè puguin assumir que el servei va malament i puguin actuar en conseqüència.
[Sheila exigeix en la seva demanda una revisió del servei, la contractació de professionals capacitats i el perdó a la família. En resum, allò que es vol és que el cas del pare sigui l’últim, més enllà d’una indemnització econòmica que no pot compensar el mal fet. “Me trobo en que no és que el cas del meu pare haurà estat l’últim, sinó que el servei està molt pitjor”.]
Algun responsable de l’Hospital o dels Serveis Territorials s’ha posat en contacte per tal de donar alguna explicació després de ser-ne sabedors, del cas del teu pare?
En cap cas. De fet, la segona de les reclamacions que registro ni la responen. Tant la direcció de l’hospital com la gerència de l’ICS intenten tapar el problema, rebre’m a mi significaria reconèixer-ho i no estan disposats. De fet, quan s’anuncia la derivació de les urgències a Tarragona durant una setmana de juny, surt la gerent immediatament a tranquil·litzar els usuaris i afectats per tal de reduir el soroll. L’única conversa que he pogut mantenir ha estat amb un responsable polític del territori, un alt càrrec del PSC. Va tenir la deferència de trucar-me per a expressar-me el seu condol per la mort del pare, hi havia en les seves paraules un sentiment de responsabilitat que el va portar a explicar-me com s’estava treballant amb la capacitació exprés d’un professional —que s’incorporaria aquest mes d’agost—, i en portar els estudis de Medicina a Tortosa. Això és tot.
Aquest desgast personal que t’obliga a reviure molts cops el mateix relat, com t’està afectant?
Home, psicològicament destrossada, tot i que molt millor del que estava. Jo he passat per dos fases, una de culpa per no intuir abans que les coses no anaven bé, i l’altra de dol amb la mort del meu pare. Ara me trobo immersa en un sentiment de ràbia i impotència en veure que les coses segueixen igual o pitjor. La mort del meu pare no ha servit de res. Lamento dir que hi ha certes coses de la sanitat pública en les que ja no confio.
Has arribat a pensar en tirar la tovallola? [Sheila mostra un somriure còmplice abans de respondre.]
Lo còmode seria això, el meu pare ja no tornarà, jo cobro la indemnització, i qui vingui al darrere ja s’ho trobarà. Me sembla poc humà fer això, i no m’ho permeto perquè sé que el meu pare tampoc ho voldria. També penso que si aquest cas serveix per a poder apretar una mica als que manen, fer veure que el servei no està funcionant, crec que ho he de fer i possibilitar que altra gent no passi pel mateix que jo he passat.
Creus que el dia que t’arribi a les mans, que et notifiquin la sentència, podràs donar per tancat el teu procés de dol?
[En la seva resposta Sheila invoca un concepte conegut com la “continuïtat del vincle” en el dol, amb un lligam que manté una connexió simbòlica amb el difunt i que acaba sent un element saludable i natural del procés de dol (la Teoria dels Vincles Continuats de Klass, Silverman i Nickam, 1996). D’altra banda, i en coherència amb la seva vessant més compromesa socialment i política, no creu que el seu dol es doni per tancat mentre el servei públic segueixi funcionant de manera deficient.]
I ja per últim, Sheila, des del teu compromís ciutadà, has reflexionat sobre el funcionament i la gestió del nostre Estat de Benestar?
Home i tant!! Jo soc autònoma i ho pago tot, ho declaro tot; la meva formació tota ha estat a la pública, sempre. Avui ho mires i fa pena, els professionals de l’educació es troben atenent a un alumnat divers sense els recursos necessaris, no només parlem de salut. Ara mateix, a les Terres de l’Ebre és un risc patir qualsevol malaltia urològica.
[El temps és finit i no admet pròrrogues, reconec que m’hi estaria moltes tardes xerrant amb Sheila, de la seva història i els seus malsons, dels seus objectius i les seves il·lusions, del seu passat però sobretot del futur que li queda al davant, un esdevenidor que auguro ple d’èxit i felicitat perquè ho mereix. M’acomiado desitjant-li tota la sort del món en el judicial i el personal, i arribo a casa atabalat i donant voltes al titular de l’entrevista: cal reconèixer que la vida és una simple qüestió d’atzar o cal rebel·lar-nos contra un sistema injust que, en comptes de protegir-nos, ens posa en risc a cada instant?]
