“En català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”, va escriure Mercè Rodoreda en una carta a Joan Sales l’any 1962. Gairebé seixanta anys després, l’escriptora Cinta Arasa (Tortosa, 1978) s’ha aferrat a la cita de l’autora de La plaça del Diamant i Mirall Trencat per a tramar la novel·la Paraules, flors i pólvora. És un llibre juvenil tres voltes rebel (com diria Maria-Mercè Marçal, una altra de la literatura català del segle passat) que recrea l’adolescència de Rodoreda. Una història ambientada als anys vint del segle passat (durant l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera) i en la qual reivindica el paper de la dona i la defensa la llengua i el país. Una trama d’amor i política amb molts nivells de lectura.
Pregunta: Per què t’has fixat en la joventut de Mercè Rodoreda?
Resposta: Fa deu anys van començar a aparèixer versions infantils de biografies de dones universals, en un intent de restituir un protagonisme que la història els havia negat. Hi havia aviadores, matemàtiques, científiques, pintores, compositores, metgesses, esportistes, però molt poques de catalanes. I seguint el filó, vaig pensar que Mercè Rodoreda, un dels grans referents de la nostra literatura al segle XX, necessitava una novel·la que expliqués la seua vida als adolescents catalans. I si escrivia sobre la seua joventut, els seria més fàcil d’identificar-se amb la protagonista.
P: Els adolescents d’avui, tenen prou bagatge històric per a entendre el context de la novel·la?
R: He intentat que el llibre tinga una doble o triple lectura. Hi ha una lectura plana, sobre una història d’amor en un context de perill, que és un clàssic de la literatura juvenil i es pot entendre sense necessitat de tenir cap referent històric i cultural de Catalunya. Però en funció dels coneixements que el lector tinga sobre història del segle XX, sobre la figura de Rodoreda i la seua literatura, s’hi poden anar afegint capes.
P: El llibre està ple de referents i moltes guinyades que la fan més ric com més hi aprofundeixes.
R: M’agradaria que Paraules, flors i pólvora fos la porta d’entrada dels adolescents d’entre dotze i quinze anys a la figura de Mercè Rodoreda, però també a una part de la història del país que a les noves generacions potser ja els queda molt lluny, però que els pot ajudar a entendre on som. La dictadura de Primo Rivera va ser un període extremadament repressiu contra la identitat catalana, especialment contra la llengua però no només. Fins i tot es va il·legalitzar el Barça, una cosa que ni el franquisme es va atrevir a fer.
P: A la novel·la recrees una Rodoreda que es revolta contra el sistema polític. És intencionat este plantejament militant de la història?
R: Si esta novel·la estigués protagonitzada per una escriptora francesa o anglesa de la mateixa època, les reivindicacions potser serien sensiblement diferents, potser més centrades en el feminisme o el debat de la classe social. Però en el cas de Rodoreda s’hi ha d’afegir el context repressiu contra la cultura catalana. Per desenvolupar-te com a escriptora en català a principi del segle passat o et feies militant de la causa o no exercies d’escriptora. Et prohibeixen la llengua materna i és com si a un futbolista li tallen les cames. I Rodoreda es va mantenir ferma en esta lluita, fins al punt que des de l’exili a Ginebra va aconseguir escriure novel·les universals amb una llengua amenaçada de desaparèixer.
P: Què hi ha de recreació fidedigna?
R: Per a poder escriure esta novel·la, m’ho he llegit tot sobre Rodoreda. He volgut fer una novel·la coherent i versemblant. És clar que m’he permès algunes llicències pròpies de la ficció, però el rerefons és històric i crec que ajuda a entendre el personatge i el país, amb la voluntat d’establir ponts entre Rodoreda i els adolescents del segle XXI. Perquè si no reivindiquem els nostres clàssics, els jóvens catalans només beuran de les èpiques d’altres pobles, sobretot de la cultura espanyola i anglosaxona. Són cultures que tenen moltíssima força i que hem de conèixer, però hem d’evitar que eclipsen els referents més propers. Si perdem els nostres referents, també perdem una part de nosaltres.
