Celebràvem l’aniversari d’una amiga. Érem a un restaurant a Barcelona, assumint que soparíem per més de vint euros —no sé si per la pujada general del cost de viure o si perquè ja no ens conformem amb sopar un entrepà— i sabent que l’endemà l’alarma ens despertaria a les set per anar a treballar. Treballar. Com sona, no?
Encara em costa creure que ja no vaig a classe, que quan surto de la feina no he d’asseure’m de nou a estudiar i que les meues preocupacions han passat a ser fer rentadores i preparar carmanyoles. No és que fa cinc anys —quan vam marxar a estudiar fora de casa— no em rentés ja la roba, sinó que ara té una rellevància que abans no tenia: la meua pau mental depèn directament del fet que demà tingui aquells pantalons nets.
Em costa també assumir que esta joventut podríem dir més adulta, i que s’acosta més als vint-i-cinc que als divuit, no em permet veure en la freqüència que desitjaria les amigues. Que un dijous a la tarda també m’agrada quedar-me a casa. I que, com jo, la gent del meu voltant està en procés de construir una vida, la plenitud de la qual només dependrà de les decisions, passos i camins que seguim cadascú.
Una lliçó que ja hem après és que les relacions evolucionen amb el pas del temps. I nosaltres, també; així com els nostres gustos, preferències i prioritats. És curiós que descobrir-ho ens sorprengui a mesura que creixem, malgrat que tota la vida hàgim sabut que de nosaltres s’espera precisament això.
Ahir, però, només érem un grup d’amigues celebrant un aniversari, sabent que tardaríem setmanes o mesos a tornar a reunir-nos totes. De què vam parlar? De la feina i del preu del peix. I bé, suposo que això és fer-se gran.
