Als llibres parroquials, a més del Liber de quinqui libris o Llibre dels Cinc Llibres, que a partir del Concili de Trento a meitat del segle XVI van ser obligatoris registrar-los a cada parròquia, els rectors com a notaris públics, també exercien de fedataris dels testaments, de les compres-vendes, del llibre de Censals i Capbreus, de les confraries, entre altres preuats documents que avui són fonts d’historiografia local. S’hi havien d’inscriure els naixements, els òbits, els matrimonis, les comunions i les confirmacions, redactaven els testaments, els Censals o a les compravendes, on apareixia ben sovint el terme “terra de pa”. Es tractava de trossos de terra dedicada a sembrar-hi blat.
Les millors terres de cada propietat sempre es reservaven per sembrar-les de blat i del blat n’extreien la farina que, transformada en pa, era l’aliment essencial fins fa només un centenar d’anys. Les famílies cobrien essencialment les necessitats alimentàries amb el que produïen. Els diners circulaven poc i només una petita part de la societat, com podien ser els menestrals o els funcionaris, vivien del que cobraven. El pa era la base nutritiva i vet aquí que les millors terres se sembressin de blat.
Les terres més productives eren les valls on durant segles es dipositaven els sediments transportats per les torrenteres quan plovia abundosament. A més eren més frescals i la sembradura produïa més gra i de qualitat més granada. La Terra Alta, la comarca avui vitícola per excel·lència, era una zona de gran producció de blat i d’aquí s’exportava a altres comarques de Catalunya, sobretot a Barcelona. A partir del segle XX amb l’aparició de la fil·loxera, els preus del raïm pujaren molt, per les exportacions de vins a França i les destil·lacions de Reus que es portaven a Sud Amèrica, i la terra de pa va extingir-se a poc a poc i només se’n sembraven petits espais per atendre la despesa familiar i no haver de comprar el blat o la farina.
Les valls eren propietat de les famílies poderoses i els pobres disposaven de trossos de terra que destinaven a produir blat i a abastar-se pel seu consum. Sobretot entre meitat del segle XIX fins a principis del XX, quan amb la cloració de les aigües de consum humà de fonts, basses i cisternes s’experimentà un gran increment demogràfic. Els joves que no emigraven, sense possibilitats de feina, desermaven els terrenys comunals quan els preus dels fruits eren molt alts i les despeses familiars molt baixes. En aquests terrenys desermats i guanyats al bosc s’hi sembrava un blat conegut per “mitadenc”, de tija molt alta, no gaire productiva i poc granada, que era l’adequat per sobreviure en els terrenys pedregosos i poc humits.
A principi de segle passat, el jornal d’un treballador del camp era d’unes 2,50 pessetes diàries i un quilo de pa comprat al forn costava també el mateix import. Això demostra la necessitat que cada família disposés de la farina necessària per fabricar-se el pa a casa, ja que era l’aliment principal que juntament amb l’aviram que criaven, el porc, la llet que extreien de la cabra, els conills i la caça amb rateres diària, a més de la verdura i la fruita que collien als horts, menjaven tot l’any. La majoria de la gent portava el pa a coure al forn i el forner se’n quedava una part per haver-lo cuit. A cada casa hi havia la pastera que servia per pastar-lo i posteriorment portar-lo al forn a coure.
Una curiositat era que els pagesos que arrabassaven els boscos, i que eren perseguits per la guàrdia civil manada pels propietaris aposentats que dominaven els ajuntaments, carregaven el ruc de les llenyes que extreien del bosc i les portaven als forners per encendre els forns. De cada càrrega de llenya, el forner lliurava al pagès un pa de quilo.
