Tant de bo despertar i que fos 1985. Sense menysprear els avenços en salut, benestar social o tecnologia que hi ha hagut des d’aleshores, molts preferirien tornar a aquella època d’autenticitat, optimisme i ingenuïtat, abans que la dècada dels 90 tombés les esperances d’un canvi de societat real, més pròsper i just per a tots, o que arribessen els terribles 2000, quan la tecnologia ens facilita una vida que, alhora, ens la fiscalitza.
La dècada dels 80 va enregistrar en el llibre de la història esdeveniments inoblidables, també dels que no s’escriuen a la secció de política o internacional dels diaris. Fins i tot en la cultura. Un d’ells segurament és el Live Aid, un dels concerts benèfics més ambiciosos de la història, del qual este estiu s’han complert 40 anys.
El 13 de juliol de 1985, a l’estadi de Wembley, a Londres, i al John F. Kennedy, a Filadèlfia, van desfilar les principals figures universals del rock i del pop unint les seues veus per recaptar fons contra la crisi de fam que s’estava vivint a Etiòpia. Es calcula que el concert va ser seguit, ni més ni menys, pel 40 % de la població mundial. Pels dos escenaris van passar artistes com David Bowie, Bob Dylan, Madonna, Queen, Sting, U2, The Who, Bryan Ferry, Elton John, Paul McCartney, Joan Baez, Led Zeppelin, Mick Jagger, Tina Turner o Phil Collins.
Avui dia repetir una fita mínimament semblant resulta improbable, per no dir impensable. Era un altre món. Em pregunto quin dels grups actuals que sonen ara a la ràdio s’escoltaran d’aquí a 40 anys. Quina influència generen en els músics joves que s’estan formant i s’agrupen per crear alguna cosa pròpia i única emulant els seus ídols. Molts dels grups actuals o els del one hit wonder passen sense deixar empremta. Mentrestant, haurem de seguir tornant, en esperit, al 1985.
