La meva germana Maria Teresa (Vilanova, 1953) em fa memòria: “Noi, ja recordes que hem d’anar al Balneari Prats, de Caldes de Malavella?”. Li dic que sí, però, com que no en té prou, continua: “Ja t’has llegit El fill de l’italià?”.
Amb aquesta novel·la, el periodista Rafael Nadal i Farreras (Girona, 1954) -que signa els llibres de ficció com a Rafel- va guanyar el 2019 el Premi Ramon Llull, editat per Columna, una història basada en fets reals, amb alguns episodis reinterpretats per l’autor, en 456 pàgines de text, destinades a narrar l’epopeia d’un miler de mariners italians que el 1943, després de l’enfonsament del cuirassat Roma per part de la força aèria alemanya en venjança per l’armistici signat entre Itàlia i els països aliats, van refugiar-se al port de Maó i als balnearis de Caldes de Malavella.
I aquí es desplega aquesta història de postguerra -l’espanyola- entre nosaltres, a la gironina comarca de la Selva, que concentra a Caldes alguns dels balnearis més recomanats de la medicina d’aigua termal.
Dividida en quatre parts (La família catalana, El noi que xiulava cançons napolitanes, La noia que plantava clavells de poeta i La família italiana), la novel·la respira plenament el Mediterrani dels seus protagonistes, i l’autor -en un arc temporal de vint segles, citant un fragment de L’Odissea d’Homer en la gran traducció que en va fer Carles Riba- dedica la novel·la al seu germà Toni, “mort al mar la vigília de Sant Pere de 1991”, i “a tots aquells que al llarg de la història hi han mort ofegats i als que hi continuen morint davant la indiferència dels governs de les dues ribes”.
En plena Segona Guerra Mundial -i abans amb l’Espanyola- va passar el mateix. S’entrecreuen, per tant, dues històries: la general europea i la local d’Espanya, en aquells dramàtics anys 30 i meitat dels 40 del segle XX, que ja han estat prou historiats per uns i altres, tots finalment vençuts, encara que no ho vulguin reconèixer, davant l’espectacle de desolació que van deixar els enfrontaments.
Consignant el marc general en què es produïen els fets, el novel·lista -amb una gran trajectòria anterior com a periodista de raça- té l’habilitat de radiografiar les vides personals dels seus personatges dintre dels contextos locals en què es van trobant, és a dir, el naufragi dels supervivents del total de vint-i-tres unitats que navegaven per les costes de Còrsega i Sardenya, l’arribada d’un primer refugi al port de Maó i tot seguit, després de Barcelona, el viatge en tren a Caldes de Malavella, on el Règim -i Franco en primer terme- s’havia fet càrrec d’allotjar, talment un camp de refugiats, aquells antics tripulants de la Regia Marina Italiana, que anaven sense rumb després del bombardeig alemany.
I a la petita vila de Caldes, en plena postguerra espanyola, amb tots els ordres jeràrquics perfectament uniformats, enmig d’una vigilància social extrema, havent de compartir la vida diària amb tota la soldadesca italiana, es produeix l’inici de l’amore entre Ciro i Joana, que va atendre la petició de rentar, amb altres dones, l’enorme bugada que generaven els italians. Casada i amb dos fills, però amb un matrimoni desgraciat, Joana es deixa festejar per Ciro, amb el resultat d’un tercer fill, Mateu, nascut presumptament d’aquella relació, un cop Ciro, amb la majoria de refugiats, havien decidit tornar a Itàlia, uns per combatre amb el Rei i els aliats i la resta amb Mussolini.
Plena d’emoció, sentiments i valenties polítiques, la novel·la és un extens tractat humà i geopolític de les convulsions d’aquells anys, un relat que acaba -malgrat les proves d’ADN en contra- amb els descendents de les dues famílies, considerant-se hereus de Ciro a través de Mateu. En una Nota Final, l’autor agraeix els protagonistes reals -gent de Caldes, com la família Barceló (Narcís i Pilar, les filles Marta i Cristina), els italians (Ciro Orefice i Anna, fills i néts)-, l’Antonio Vilà, origen del relat i, en fi, a la Rosa i en Rafel Quintana, amos actuals del Balneari Prats.
