La paraula paradís, que ha arribat a nosaltres des del persa, significava jardí, arbreda o hort. En la traducció al grec del Gènesi, la paraula hebrea que significava jardí es va traduir erròniament per paradís. En tot cas, quan Adam i Eva van ser expulsats del paradís, en realitat van ser expulsats d’un jardí. I això és correcte, perquè hi va haver un temps en què la humanitat realment vivia en un jardí.
Uns 9.700 anys abans de Crist es van acabar les glaciacions, i vam entrar en una era de bon clima. Boscos i selves tropicals s’estenien pel món, i la vida s’expandia per tot arreu. La natura va ser més productiva i els humans, que eren nòmades, van poder viure de la recol·lecció i la caça sense desplaçar-se gaire, i fins i tot assentar-se en una zona. Abans es pensava que els humans es van assentar al descobrir l’agricultura, però sembla que al ser més sedentaris van poder observar la natura i treure’n conclusions.
Grups de caçadors-recol·lectors seminòmades van començar a assentar-se en la zona de Göbekli Tepe (Turquia, 9000-7500 aC) per a emmagatzemar menjar i per a protegir les primitives concentracions de cereals silvestres dels animals herbívors. Aquest esforç sembla que va conduir a la creació d’una incipient organització social. Així, d’acord amb Klaus Schmidt, el Neolític no començaria a petita escala, en la forma de casos particulars de cultiu d’hortets, sinó que va ser precedit per l’establiment d’organitzacions de grups socials més amplis. Els humans començaven a crear, entre les seves necessitats i el món natural, formes organitzatives mitjanceres, que amb el temps anirien sent cada vegada més complexes.
8.500 anys aC van domesticar els cereals per primer cop a Tell Qarassa, a Síria. L’agricultura també es va descobrir a l’Índia, Xina, Sud-amèrica, Àfrica, etc.; s’estima que en onze llocs diferents. Fou, per tant, el canvi climàtic, un factor extern, el que va impulsar els humans cap a una nova etapa de la seva evolució. La versió anterior, segons la qual el descobriment previ de l’agricultura va ser la causa dels assentaments humans, recalcava el poder a l’home sobre la natura, però, en realitat, els homes formen part de sistemes més amplis, dels sistemes naturals i dels sistemes de vida. I van ser els canvis en aquells sistemes els que van impulsar uns canvis claus en l’evolució humana.
Aquest període inicial va ser “el paradís”: l’alimentació era abundant i fàcil d’obtenir. Però els humans vam ser expulsats del paradís per la sexualitat (ens vam reproduir massa) i pel coneixement (agricultura i domesticació d’animals, que, per cert, van portar abundants malalties contagioses). Les restes arqueològiques demostren que els caçadors-recol·lectors estaven més sans i vivien millor que els agricultors que van venir després, però aquests eren molts més nombrosos.
I la definitiva sortida del paradís es va produir cap al 3200 aC, quan la Terra va començar a rebre menys insolació a l’estiu, a causa del cicle orbital. A partir d’aquí, amb un clima no tan càlid i menys humit, la cobertura vegetal va disminuir ràpidament, i els humans es van refugiar a les zones fèrtils que encara resistien. En aquest període es té constància de les primeres civilitzacions que usaven el regadiu: Sumèria, Egipte, el Perú, la Vall de l’Indus, el riu Yangtsé, etc. Civilitzacions incipients, nascudes entorn d’un gran riu i basades en l’agricultura de regadiu. Com diu el Gènesi (3,17): “tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. (…) i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.” El problema del bé i el mal, que fa referència el Gènesi, apareix justament quan els homes comencen a viure en comunitats més àmplies.
Amb l’agricultura la propietat deixa de ser simplement un dret sobre els objectes d’ús propi per aplicar-la també als béns immobles i terrenys agrícoles. I els conflictes per la interpretació de fites de les propietats donen origen als primers sistemes jurídics i governamentals. Les societats humanes van canviant i les institucions es modifiquen al llarg del temps.
Aquesta petita història de la sortida del paradís ens mostra que els elements que constitueixen les formes de producció o sistemes socials evolucionen impulsats per factors externs, com el canvi climàtic (també pels volcans, terratrèmols, epidèmies, etc.) o per factors interns, canvis originats en les actuacions dels éssers humans, com la demografia, el coneixement, la tecnologia, la cultura, la creació d’estructures socials o institucions, etc.
El físic quàntic David Bohm, a La totalidad y el orden implicado (edició original de 1980), fa una descripció de la realitat que, si eliminem referències a la física quàntica, queda així: “No només està tot canviant, sinó que tot és flux. És a dir, el que existeix és el procés mateix d’arribar a ser, mentre que tots els objectes, esdeveniments, entitats, condicions, estructures, etcètera, són formes que poden abstreure’s d’aquest procés. / La millor imatge del procés és potser la d’un corrent que flueix … En aquest corrent es poden veure models sempre canviants de remolins, rínxols, ones, esquitxades, etcètera, que no tenen existència independent com a tals. Més aviat són abstraccions del moviment fluent… abstretes d’algun nivell de moviment més profund”.
Seguint la metàfora que utilitza David Bohm, encara que aquí la utilitzem de manera diferent per a una altra qüestió, la de l’evolució econòmica i social, i com a simple analogia inspiradora, podem comparar el flux dels esdeveniments amb el corrent d’un torrent. Aquest corrent genera formes, que podem observar, però aquestes formes deriven del llit del torrent i dels obstacles, plantes, desviacions, etc., que hi ha sota l’aigua, i que habitualment no veiem. En el nostre cas, el que genera canvis en el flux de l’evolució econòmica i social són uns factors, unes dinàmiques més profundes, que impulsen i modifiquen els corrents, i generen els canvis de les formes que percebem en primer pla. Aquests factors i complexos que orienten l’evolució i donen lloc a les formes, són causes subjacents a l’evolució històrica i social.
Històricament hi ha hagut intents de trobar una causa o unes poques causes de l’evolució de les societats humanes. Seguint una línia de pensament que en la modernitat arrenca amb Maquiavel i passa per diversos autors, Marx i Engels, en El manifest Comunista (1848), escrivien: “La història de tota societat fins als nostres dies no ha estat sinó la història de les lluites de classes”. És cert que els conflictes entre les classes socials tenen un paper en els canvis institucionals, però sens dubte perquè hi ha causes subjacents que porten al conflicte. Des d’aquest punt de vista, és un error qualificar aquests conflictes, com han fet alguns, de “motor de la història”. Són, més aviat, maneres en què les dinàmiques subjacents es manifesten.
Els mateixos Marx i Engels escrivien en una obra anterior, llavors no publicada (1845-46), La ideologia alemanya, el següent: “La història no és sinó la successió de les diferents generacions, cadascuna de les quals explota els materials, capitals i forces de producció transmeses per quantes l’han precedit (…) la seva història és, al mateix temps, la història de les forces productives en desenvolupament i heretades per cada nova generació i, per tant, la història del desenvolupament de les forces dels mateixos individus.” Aquest plantejament va més al fons: els canvis en les forces productives i en les relacions de producció, com explica Marx a la Contribució a la crítica de l’economia política (1859), són els que expliquen l’evolució econòmica i social. Però, de tota manera, cal explicar què genera els canvis, l’evolució, dels elements que configuren les forces productives i les relacions de producció, i com es combinen entre si per a formar sistemes socials. Cal anar més al fons, fins a les dinàmiques subjacents de l’evolució.
Com explica Ronals L Meek a Los orígenes de la ciencia social (edició original de 1976), Marx parteix de la interpretació econòmica de la història, un plantejament de la il·lustració escocesa i francesa, elaborat en la segona meitat del segle XVIII, que interpreta l’evolució històrica i social des de l’economia. Però, com hem dit, les formes de produir, la manera que l’economia es configura i s’estructura, han de ser també explicades. I, en fer-ho, escapem d’aquesta espècie de gàbia mental que hem estat tancats, i segons la qual, l’economia és el “Deus ex machina”, la que té la darrera paraula en tot, la que està per damunt dels éssers humans i els dicta el seu destí. Un “Deus ex machina” que és compartit, des de posicions oposades, gairebé simètriques, pel neoliberalisme (que ho rep a través de l’economia clàssica i neoclàssica) i el materialisme històric (Marx ho rep també de l’economia clàssica i ho transmet a tota l’esquerra). Els principals antagonistes polítics actuals tenen moltes arrels comunes, malgrat la duresa dels seus enfrontaments.
