Ara sí, ja es pot dir que el regadiu Xerta-Sénia no és només un projecte. Després de 50 anys d’aturades i impulsos, sota l’ombra controvertida d’un hipotètic transvasament cap al sud i la sensació que l’obra faraònica no s’ajustava a la demanda, s’ha obert finalment l’aixeta i ja hi ha finques de la primera fase que reguen a través d’esta concessió, que data del 2002 i que fixa el volum màxim d’aigua que es pot detraure de l’Ebre en 74 hectòmetres cúbics anuals.
El Govern actual i l’anterior han redoblat l’aposta per este regadiu, per a mirar de rendibilitzar els gairebé 100 milions d’euros que ja portava invertits la Generalitat. La idea és que la posada en funcionament i els beneficis sobre les primeres finques que ja estan regant se convertisquen en un pol d’atracció per a pagesos i propietaris de les futures zones a desenvolupar, i que el Xerta-Sénia acabe sent realment un punt d’inflexió històricament positiu per a la pagesia de l’interior del Baix Ebre i el Montsià, sobretot per al sector de l’olivera.
Fins ara, hi ha hagut més ombres que llums, més dubtes que evidències, més polèmica que consens, però un cop arribats a este punt, cal desplegar el projecte en la seua màxima dimensió possible, cosa que no seria contradictòria amb una revisió realista de les hectàrees totals a regar, per a empoderar els pagesos i minimitzar-los la dependència d’un clima cada volta més càlid i menys plujós. El territori no es pot permetre el luxe d’acumular més finques ermes i abandonades.
