De mica en mica, amb el pas dels anys, anem documentant, complementant i completant, també contemplant, els inicis, continuïtats i canvis d’escenaris de persones, grups i tota mena d’idees, moviments i situacions. És inevitable: som temporals i el poc o molt temps que se’ns atorga, encara, sovint, el malmetem.
No és aquest el cas de Miquel-Lluís Muntané, escriptor, periodista, sociòleg, docent i gestor cultural, a qui sempre que veia a l’Ateneu Barcelonès sempre m’explicava l’última que venia al cas. Ara, com que no ens veiem tant, per raó de la meva fugida a la Tebaida de la Terra Alta, agafa el telèfon i em diu el que ve al cas: “Que he publicat el llibre, no gaire llarg, no t’espantis, 101 pàgines per ser exactes, sobre el Grup Falsterbo, que crec que es mereix ser recordat. Oi que hi contribuiràs?”.
No en tinguis cap dubte, Miquel, soc un dels “recordadors” del país, perquè m’agrada “tornar a posar al cor” el que un dia, molt temps, vam viure intensament.
I aquesta vivència, llarga de més de cinquanta anys, on conflueix tot el que és bo de ser vist, escoltat, viscut i compartit, és la que forma part del seu llibre Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo (Témenos edicions, 2025), amb pròleg de Francesc Miralles.
Quan es llegeixen aquestes pàgines, acabes dient: Sí, noi, calia recuperar, en la sempre necessària “lluita contra l’oblit” que és l’escriptura, tot aquest conjunt de noms, grups, moviments, ideals i cançons “per a després d’una guerra”, com crec que deia Vázquez Montalbán.
De fet, en aquestes pàgines hi surt “tot cristo”, com vulgarment es diu. És a dir, tot el lent ascens, justament després de la guerra, per a refer la cultura musical (i de tot tipus), la terra i la llengua del país. De les humils corals i els cantants melòdics dels anys 40 i 50 fins als actuals grups del pop-rock més estripat, passant pels Setze Jutges (1961) i el Grup de Folk (1968), al qual s’integraren els tres músics inicials de Falsterbo 3 (el Dr. Eduard Estivill, el de la son, Amadeu Bernadet i en Joan Boix, germà del també molt conegut Xesco Boix). El nom de Falsterbo, com bé s’aclareix al llibre, ve d’una ciutat sueca, davant del mar Bàltic, d’on procedia una amiga de Joan. Després, el grup s’amplià amb Montse Domènech, autora de moltes lletres, i altres instrumentistes.
La discografia del grup, i no diguem ja els seus recitals arreu, és considerable, amb peces mítiques aquella època, com “Paf, el drac màgic”, “Ai adéu, cara bonica”, i tantes més. Tot procedia d’una sàvia combinació de la tradició popular catalana amb el recollit a Europa i Amèrica, on Falsterbo viatjà per a captar, ja que aquí no es podia, la temperatura política, social i cultural de la joventut mundial dels anys seixanta.
El llibre de Muntané, condensant l’essencial d’aquests més de cinquanta anys de Falsterbo, concreta, també, l’aportació dels artistes més significats de l’època (Raimon, Serrat i Llach, així com els de Pau Riba, Jaume Sisa i Jaume Arnella) i, igualment, la col·laboració indispensable de les discogràfiques (iniciada amb Edigsa, amb Josep Espar Ticó, cofundador del diari Avui) i de diaris i ràdios (Salvador Escamilla, Gabriel Jaraba, Enric Frigola, etc.), que ampliaren la veu dels artistes més enllà dels recitals i festivals.
