Només una causa indiscutible podia tindre la capacitat d’aglutinar el vot unànime de tots els grups polítics de les Corts espanyoles, des de l’esquerra més a l’esquerra fins a la ultradreta, des de l’independentisme fins a l’espanyolisme. Així ha sigut amb la nova llei per a millorar la qualitat de vida de persones amb esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una malaltia amb un impacte brutal sobre els pacients i les seues famílies que, a més a més, no té cura i té una esperança de vida molt curta. Massa curta perquè ara no s’aprofiten els fonaments disposats per la llei per a desplegar-la i dotar-la de finançament amb la màxima celeritat possible, per a poder alleugerir a temps les persones que ja estan diagnosticades; que van perdent capacitats físiques cada dia que passa i que han encomanat a la nova llei un bri d’esperança dintre del marc dramàtic que els planteja l’ELA.
La llei és molt ambiciosa, ja que vol garantir l’atenció durant 24 hores als pacients amb la malaltia més avançada, però està pretensió és possible perquè la causa s’ho val i perquè no són tants els pacients afectats per la malaltia: a les Terres de l’Ebre, n’hi ha registrats vuit. És una qüestió de qualitat, de no permetre que hi haja ni una sola persona condemnada sense recursos a un diagnòstic fatal. També és molt important que la llei obligue a fer recerca sobre l’origen de la malalta, encara desconegut, i els seus tractaments. Tothom ha celebrat l’aprovació de la llei, per majoria total sense fissures tant al Congrés com al Senat, però si no s’implementa també amb ambició, quedarà en paper mullat.
