Hi ha veus que no s’escriuen: s’escolten, se senten bategar dins la persona, dins el paisatge, dins el vent que travessa els camps, el riu i els rierols de les Terres de l’Ebre. Zoraida Burgos i Matheu era una d’aquestes veus. Ens va deixar el 4 de gener de 2026, però la seua paraula, com un riu que mai s’atura, continuarà corrent i alimentant la nostra memòria, la nostra poesia, la nostra mirada sobre el món.
Corria l’any 1971 quan, amb 38 anys, la poeta publicava D’amors, d’enyors i d’altres coses. Aquell primer poemari no era només uns versos: era un crit, una llum, la primera veu femenina que s’alçava amb força i dignitat a les comarques centrals dels Països Catalans. Fins llavors, les dones havien escrit tímidament, amb discreció, entre silencis i voluntarismes esparsos: Clara de Rocamora, Enriqueta Ferrús, Fina Mar, Maria Llaó “Montserratina”. De cop, sorgia Zoraida: ferma, lírica, universal.
Aquell mateix any va publicar amb l’Editorial Joventut contes infantils que demostren la seua capacitat de donar vida a les paraules: Les perdiuetes de les potes vermelles, Les culleretes de lluna, El mussol que va obrir els ulls de dia, La negreta Safu i el Narcís. Tanmateix, la poesia era el seu gènere principal, aquell on la seua veu flueix més profunda i lliure, i on la memòria i el temps robat, la lluita contra l’extremisme i la repressió, es transformen en versos que ens toquen com un vent humit que travessa la nostra ànima.
Guardonada amb el premi Màrius Torres i inclosa en l’Antologia de la poesia social catalana, Burgos va demostrar que la paraula podia ser un acte de resistència, una aïna de llibertat i un instrument de bellesa. La seua trajectòria la col·loca al costat de grandíssims historiadors, poetes, dramaturgs o lingüistes comarcals: Jesús Massip, Manuel Pérez Bonfill, Gerard Vergés, Ricard Salvat, Josep Panisello, Joan Salvador Beltran, dins la Generació del 52, aquells literats que van mantenir viva la cultura catalana en temps de foscor. També de tota una generació d’artistes com Frederic Mauri, Robert Escoda, Ferran Vilàs i Cinta Sabaté.
Zoraida no només escrivia; vivia la paraula. Traductora de textos com la Carta des de la presó de Birmingham, bibliotecària, artista restauradora, estudiosa d’idiomes, la seua vida era un contínuum de creació, un riu que recollia tot el que veia, sentia i pensava, i el transformava en art, en versos i en imatges de gran intensitat lírica.
Personalment, vaig tindre l’honor de fer el pròleg del seu primer apunt biogràfic de la llavors alumna Laura Navarro, dins la col·lecció del Concurs de treballs de recerca de batxillerat de la Fira Cid i Mulet. L’any 2012 vaig coordinar amb Jordi Duran una mena de versos en prosa inspirats en la seua poesia per a la contraportada de la revista Tastets, d’Òmnium Terres de l’Ebre, presidit llavors per Dolors Queralt. Cada cop que rellegeixo els seus versos, sento que la paraula es fa paisatge, que el paisatge esdevé paraula, que la veu de Zoraida és aigua i vent, riu i dunes, llum i ombra.
I és en aquest espai de contemplació, entre la memòria i l’aigua, entre la natura i els versos, que avui volem sentir-la parlar:
Convivència d’aigües, la lletra és el paisatge. L’art poètica i la prosa saborosa sembren, ara i adés, la llavor de la literatura. Conviuen l’aigua i la natura, olor de versos i narratives, la paraula sana reviu, engendra immenses sensacions. Ara i per sempre, ens hem desfet de malícies, i han sorgit Blaus i Reflexos. Amb caliu el riu somriu, s’obsessionen les dunes i formen un tot ben nostre. Vespral epíleg i ombres primeres, la matèria del poema exalta l’ànima. I aquí, tothora, la veu de dona poeta, la innata veu del vers nodrit, s’enlaira amb enyor i altres coses, basteix clares platges a l’ombra de l’oracle.
Llegir Zoraida Burgos és submergir-se en un riu que travessa el temps, que recull l’aigua de la memòria, de l’alegria i del dol, i que ens recorda que la poesia és vida, és llum, és resistència. Avui, que la seua veu ja no ens parla cara a cara, continua bategant dins els nostres cors, dins cada llibre, dins cada vers que llegim i rellegim.
Zoraida Burgos no només va escriure poesia; ens va ensenyar a sentir-la, a viure-la, a ser-la. Aquest fet, més que qualsevol premi o reconeixement, és el que ens queda i el que ens fa eternament agraïts: un riu de paraules, un paisatge de versos i la certesa que la seua veu continuarà enlairant-se amb enyor i altres coses, ara i sempre.
Agafem els versos de Kadafis, tan lluïdament interpretats per Lluís Llach. Bon viatge per a les guerreres que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Sit tibi terra levis.
