Es diu Cinta, té 18 anys fa una alçada d’1,76 metres i pesa 51 quilos. Estudia disseny i viu en un pis tres amb amigues estudiants a Barcelona. El seu pes, la imatge corporal i l’alimentació són les seves preocupacions més importants; fins fa poc practicava la gimnàstica rítmica. L’ideal estètic corporal és una de les seves fixacions i a les xarxes socials que parlen del tema la Cinta està molt enganxada. Ja fa molts caps de setmana que no va a casa seva a vore la família (Tortosa) perquè els hi diu que té molta feina a l’Escola i Facultat de Moda on cursa els seus estudis; tampoc fa moltes trucades pel mòbil com feia abans per a parlar, sobretot, amb la seva mare.
Els seus pares i el seu únic germà (22 anys) estan força preocupats per aquest aïllament familiar a la vegada que tenen molt present la imatge de la Cinta l’última vegada que la van vore per casa: estava molt prima, massa. Van observar que a penes menjava -més aviat rebutjava dissimuladament el menjar- i que el seu l’aspecte físic (pes) no estava ni molt menys amb consonància amb la seva alçada; també parlava molt poc i donava la impressió de portar un cap farcit de tristesa damunt el seu cos. A més la Cinta presentava característiques psicològiques bastant específiques com trets de tipus obsessivocompulsiu, al mateix temps que mostra una gran sensibilitat davant les valoracions alienes, a la vegada que presentava alteracions de la imatge corporal i incapacitat per reconèixer i expressar les emocions pròpies.
Com era lògic la família va insistir en què era obligada i urgent la visita al metge de família. Els seus pares (els dos) la van acompanyar, per tal que Cinta valorés la importància de la malaltia que l’afectava. La metgessa que els va atendre, després de les preguntes pertinents i de valorar els paràmetres corporals (constitució, pes i alçada) va diagnosticar un trastorn de conducta alimentària (TCA*).
Tanmateix la metgessa, en un a part amb els pares, els va recomanar que seria bo que intentessin vore la pel·lícula To the Bone (“Fins als óssos”, 2017) i en la que una jove lluita contra l’anorèxia, per tal de poder valorar la gravetat de la situació.
Hi ha força gent que se n’ha sortit de manera positiva d’una malaltia com la que pateix la Cinta. Un cas que pot servir d’exemple és el de la jugadora de futbol del Tottenham anglès Molly Bartrip de 28 anys i que avui és una de les imatges de la lluita contra les TAC a Anglaterra. Als 14 anys la prometedora Molly, després de patir una lesió important que li impedia progressar futbolísticament, va iniciar un desordre alimentari molt evident que amb el pas dels anys la va portar paulatinament a un deteriorament de la seva salut mental amb una depressió severa i un intent de suïcidi. La teràpia multidisciplinària (aquí també s’inclou la feina del seu entorn familiar) la va recuperar totalment. Avui, la Molly, i des que tenia 25 anys, està triomfant en l’equip dels Spurs del Londres futbolístic.
En aquest cas (el de La Molly Bartrip, 1996) sí que la Cinta té un bon espill en el qual es pot emmirallar. Sort i salut Cinta i família!
