Des dels seus orígens (s. XII i XIII), l’esport s’entén com l’acte de fer exercici físic per diversió; i no és fins al 1737 que aparèixer el seu aspecte competitiu a Anglaterra.
Tanmateix, al segle XIX, amb la societat industrial i la fi de les dues guerres mundials, es van reduir les hores de treball per disposar de més temps lliure, i això va fer que durant el segle XX i fins al dia d’avui l’esport hagi anat esdevenint cada vegada més un fenomen de masses, lligat a aspectes lúdics i amb un pes important dintre de l’àmbit econòmic de l’oci i de la qualitat de vida.
Per això i basant-nos en la necessitat i tendència universal que té l’ésser humà a l’oci i al moviment; calia i cal poder oferir activitats per a ocupar i satisfer aquest temps d’oci de manera activa amb activitat física i esport per a tothom.
Esport per a tothom
El concepte d’esport per tothom neix per primera vegada el 1919 amb Pierre de Coubertin, que parlava de la necessitat que tothom pogués gaudir ocupacions per voluntat pròpia després d’haver-se alliberat de totes les obligacions laborals i familiars; esdevenint amb tot, una de les opcions més valuoses per omplir el temps lliure i entenent indiscutiblement que el veritable oci està unit a la prosperitat econòmica i a l’ascens social.
Així, l’esport per tothom podem dir que està orientat principalment a la salut, a la recreació i a la formació integral de valors morals i de col·laboració —disciplina, tolerància, respecte, responsabilitat, autocontrol…— per configurar una socialització a través de l’esport on l’individu acaba creant un caràcter molt concret, lligat a aquesta pràctica.
Alhora, l’esport per tothom es caracteritza també pel seu caràcter voluntari, espontani i informal; que permet models de participació ideals per poder motivar i oferir a totes les persones dels diferents segments d’edats l’oportunitat de fer activitat física cada dia.
L’activitat física i l’esport, per tant, podem dir que ha esdevingut una gran manifestació cultural i un mirall social on es reflecteixen aspectes com la transmissió de les estratègies econòmiques i socials, la utilitat indirecta i estratègica del món laboral, la contextualització de la realitat com a mitjà de prevenció social i una manera important per reduir el risc de desenvolupar malalties i lesions.
Per tant, i davant de les societats actuals en què vivim, amb greus crisis de valors, poc cohesionades i amb greus problemes de salut; hem de saber acabar de buscar millor aquests beneficis i valors que inspira l’esport. Hi ha un problema cívic envers la manca de respecte a les regles i a les normatives; i l’esport en això ens pot ajudar molt com un element més de qualitat de vida i d’aprofitament de valors.
Així, el Consell d’Europa des del 2021 es manifesta a través de la Carta Europea de l’Esport en pro de la promoció de la inclusió, l’equitat i l’accés a l’esport per tothom com un dret fonamental en l’exercici dels drets a la salut, l’educació, la cultura i la participació en la vida comunitària.
Els clubs esportius són el motor d’aquest esport que volem, i aquests han de tenir clar que tothom hi pot prendre part. Han i hem d’intentar que l’esport arribi a tothom i formar un país des de baix amb un model on l’escola també, i sobretot, tingui una importància vital a l’hora de proporcionar una activitat física duradora, amb una participació progressiva pels joves i amb el suport també d’altres agents socials i privats, i fomentada pels poders públics.
I costa d’acceptar, però els models reals de participació esportiva al nostre país s’allunyen notablement d’aquest ideal, on malgrat disposar d’un teixit molt potent de clubs, tenim un sistema piramidal que provoca un abandonament progressiu en dues etapes del desenvolupament vital de les persones, sobretot en les noies, que coincideixen en l’inici de l’educació secundària i en el moment de tenir fills.
A partir dels 16 anys, ja només un 68 % diu o creu fer esport o activitat física, essent la seva principal activitat física caminar, per un 30 % que declara no fer res per raons econòmiques, de falta de temps i/o entorns aptes per a la seva pràctica.
D’altra banda, territorialment cal destacar també que la situació està molt descompensada, i a les zones rurals manquen molts recursos, que d’altra banda, es donen sobradament a les grans capitals.
Els diners de l’esport s’han de descentralitzar i han de servir per a equilibrar el territori, ja que l’esport municipal, que és el que té les competències per poder garantir l’accés universal a l’esport, ha de poder facilitar la possibilitat d’accés als equipaments per fer activitat física i esportiva als seus veïns i veïnes; donant recursos a aquells que no en poden fer i/o ajudant a aquelles administracions locals que per la seva grandària i possibilitats no poden protegir adequadament l’esport per tothom.
Cal invertir molt més en l’esport per tothom i identificar alhora l’esport competitiu com un símbol de creació de referents, sota la mirada global i integrada de l’esport per a tothom. Cal oferir instal·lacions esportives a preus baixos, disposar d’educadors de carrer i dinamitzadors a les escoles; i dur a terme polítiques actives, d’anar a buscar persones que socialment no vindran, perquè l’esport ajuda a la convivència i quan algú arriba a un lloc nou, li costa fer una nova vida, i l’esport l’ajuda i és, per tant, aquest tipus d’esport, on tots els nens es barregen, comparteixen el mateix vestidor…, i on es fa realment i necessària la convivència.
Cal en definitiva donar a tots i totes els i les joves i a la societat en general l’esport que i quan volen fer-lo, encara que això comporti una altra forma de fer esport i que és en definitiva, i crec jo, el que el jovent necessita; posant l’esport al servei del bé comú, el benestar, l’interès col·lectiu i la felicitat.
Perquè l’esport inspira i motiva les persones i lluita com res en la resolució dels conflictes i en l’assoliment de la pau, entenent-lo sempre, però sota un assoliment d’èxit personal més enllà de la mera victòria i amb un paradigma de formació dual que ajudi a l’èxit en les diferents facetes de la vida.
