El conflicte laboral generat al voltant de les plantilles de tots els parcs naturals de Catalunya ha posat sobre la taula la funció determinant que fan estos organismes encarregats de la gestió d’espais protegits.
Pel que sembla, fins ara bona part del personal dels parcs (tècnics i administratius) han acumulat experiència i coneixement de les singularitats de cada espai sense tindre una cobertura laboral estable a mitjà o llarg termini. Esta manera de fer de diferents governs de la Generalitat ha permés anar sortint del pas, donar puntades de pilota endavant, amb contractes programa, plans de reforç, plans d’ocupació o altres fórmules que han permés, per exemple, assumir la necessitat de desplegar en el seu moment plans de gestió dels espais de la Xarxa Natura 2000, com reclamava Europa.
Mentrestant la concatenació de temporalitats ha permés fer els deures, en bona mesura també pel component de vocació que per a molts biòlegs o ambientalistes té esta faena, poc importava la lletra menuda. Però ara que la normativa europea posa límits a la inestabilitat laboral, s’ha visualitzat clarament l’amenaça que suposa la incertesa sobre la conservació de la biodiversitat i de les espècies protegides més identificatives del país.
L’actual Govern català sembla estar disposat a moure fitxa per a dotar de garanties laborals d’ampli abast la tasca que fa el personal dels parcs i, d’esta manera, blindar un patrimoni natural irrenunciable que en molts casos concentra l’essència dels diferents territoris que configuren el país. Ara, cal completar el pas endavant.
