Els nous gurús de la comunicació política, vinguts sobretot del món del màrqueting i aliens al periodisme, insisteixen dia sí dia també que els dirigents polítics han de centrar la seva estratègia comunicativa en les xarxes i abandonar les rodes de premsa, en considerar-les d’una altra època. Aquesta moda s’aprecia cada dia amb vídeos, més o menys creatius, de polítics en exercici i altres en precampanya.
Que els temps han canviat, també en comunicació política, ho sabem tots. Aquelles rodes de premsa una rere l’altra, notes informatives inabastables i trobades amb la premsa a tota hora, són cada vegada més escasses. Ara bé, pensar que es pot prescindir dels periodistes i dels mitjans de comunicació, per tirar pel camí del mig i fiar-ho tot a la creativitat, encert i oratòria del polític és, com a mínim, arriscat. D’entrada perquè subestimes la ciutadania tot pressuposant que és incapaç de distingir entre propaganda (xarxes socials) i informació (periodisme). També perquè dones per fet que els interessos literaris de Pedro Sánchez o els problemes de conciliació familiar d’Elisenda Alamany, interessen algú més que no sigui la seva pròpia cleca.
I és aquí on penso que aquests assessors en comunicació erren el tret. Fiar-ho tot al vídeo a les xarxes, presumptament graciós i amb credibilitat, quan sovint no té ni una cosa ni l’altra, l’únic que aconsegueix és l’efecte contrari: que els groupies habituals el facin córrer entre els seus, amplificant el concepte propagandístic i reduint el seu caràcter informatiu. El resultat final, en molts casos, és que aquell vídeo pensat per humanitzar el candidat i apropar-lo a la ciutadania, acaba esdevenint una paròdia. El candidat convertit en la seva pròpia caricatura.
Els periodistes continuaran fent informació mentre que els assessors, propaganda. L’important és que tothom sàpiga distingir una cosa de l’altra i que aquell que es passa de llest, entengui que si tothom en fa befa, és perquè se l’ha ben guanyada.
