Després de la Segona Guerra Mundial, 1939–1945, la humanitat no havia passat per uns moments tan crítics com els actuals: la guerra d’Ucraïna, el genocidi palestí a Gaza i ara l’atac dels EUA i Israel a l’Iran. Aquesta guerra contra l’Iran no es pot justificar degut al govern religiós i dictatorial iranià. S’està seguint un argument semblant al que es va argumentar en la guerra contra l’Iraq el 2003. Ni llavors aquest país disposava d’armes de destrucció massiva, ni ara l’Iran suposa una amenaça nuclear per als EUA i no és veritat que s’han avançat a un atac iranià.
Els governs democràtics haurien de seguir l’exemple del govern espanyol de Pedro Sánchez oposant-se a Trump i no callar com va fer el canceller alemany al costat del president estatunidenc. Segons el dret internacional, aquesta guerra és il·legal i la destrucció d’una escola amb totes les nenes iranianes mortes no es pot catalogar de “danys col·laterals” sinó d’un assassinat múltiple, un crim contra la humanitat.
Trump ha declarat que busca aconseguir un canvi de règim iranià cap a la democràcia, però això no es pot assegurar. Quan Saddam Hussein va ser derrocat a l’Iraq per una invasió dels EUA i Moammar al-Gaddafi a Líbia per una rebel·lió interna, les conseqüències van ser el col·lapse dels estats, guerres civils i molts de morts. En comptes de democràcia, va haver-hi un llarg període d’inestabilitat, violència i crisis als dos països.
Crec que els motius reals són dos. Per part dels EUA, aconseguir el control estratègic del golf Pèrsic amb l’estret d’Ormuz, davant la costa iraniana, per on passa el 20 % del petroli mundial, mentre les indústries de les armes, del petroli i del gas es beneficien econòmicament. El que pretén Israel és aniquilar els enemics que l’envolten, però amb violència no aconseguiran garantir la seva seguretat, tot al contrari, provoquen més tensió i odi a la zona.
La pacificació d’aquesta zona, l’Orient Mitjà, passa per una solució pactada del conflicte Israel-Palestina. Un acord just consistiria en la convivència pacífica dels dos països de manera que el territori palestí estigués format per Gaza i tota Cisjordània. Actualment, un 60 % de Cisjordània està sota el control exclusiu d’Israel amb la seva política expansionista d’assentaments. Jerusalem passaria a ser una ciutat oberta a les tres cultures: cristiana, jueva i musulmana. Ara per ara, un acord en aquestes condicions no és possible.
La gran majoria de la població mundial vol viure en pau, així que hem de recuperar el “No a la guerra” del 2003. Hi ha massa separació al món, entre persones, entre nacions i entre cultures. La pau només es podrà aconseguir amb unió en comptes de tanta separació, com va dir l’escriptor mexicà Juan Rulfo: “Ens salvem junts o ens enfonsem separats”.
Per part nostra, no tenim poder per aturar una guerra, l’únic que podem fer és contribuir a la pau al món fomentant la pau al nostre entorn amb bones relacions. No podem permetre que uns pocs ens portin a l’autodestrucció. Una minoria, ofuscada pel poder i pels diners, no pot apagar el crit de la majoria: “Ja n’hi ha prou de guerres, volem viure en pau!”.
