Per a Santiago Vilanova, el primer ecologista polític de Catalunya.
Començaré per dir (ja veuré com acabo) que la primera energia és la personal, la pròpia de cadascú, fruit de tantes circumstàncies al llarg de la Història, en una incessant coevolució que ens ha portat, amb molts daltabaixos pel mig, allà on som, entre innovacions contínues, ambicions sovint excessives i una barreja d’ignoràncies, interessos i mala fe.
Diria, i potser és agosarat dir-ho, que estem passant, després de tants daltabaixos, de la històrica “consciència de classe” a l’actual “consciència d’espècie”, tan amenaçada en els moments actuals, al costat de les altres espècies que ens acompanyen en això que en diem Vida, que la Biologia del Poder ha convertit en una immensa acumulació violenta de recursos que estan destruint, justament, les bases de la Vida.
L’evolució històrica general —de la Revolució Francesa (1789) a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), amb la Revolució Russa pel mig (1905-1917)— havia creat els dos pols ideològics, aparentment irreconciliables, però units per la mateixa pulsió d’expansió econòmica i territorial, que algunes de les grans famílies de l’alta aristocràcia de l’Oest i de l’Est havien previst per a l’enfrontament, que es va fer inevitable amb l’aparició del nazisme i dels feixismes, sostinguts amb enormes recursos financers i bèl·lics, que després van ser cobrats en els temps de “democràcia” recuperada. Talment com Franco —agraït pels serveis prestats durant la Guerra Espanyola pel financer mallorquí Joan March— va permetre la creació de la companyia elèctrica FECSA, promotora, a finals dels anys seixanta, de la nuclearització de Catalunya.
Resistència interior, submissió econòmica i modernització importada.
Ja s’ha escrit llargament sobre els distints períodes de la postguerra (1940-1950, amb l’estraperlo, els exilis interior i exterior, el racionament, la fugida de capitals, les migracions camp-ciutat, la pobresa extrema i l’economia intervinguda); la dècada següent (1950-1960, amb els inicis de la tímida industrialització i urbanització, les ajudes de l’exterior i de les remeses dels emigrants, que posaren els fonaments de l’immediat turisme massiu, amb els petits agricultors i comerços locals obligats a emigrar pels preus intervinguts, facilitant l’entrada de capital de la indústria agroalimentària europea i d’EUA); i els últims quinze anys de franquisme (1960-1975, amb l’apoteosi dels anomenats “tecnòcrates”, inspirats divinament per l’Opus Dei, els quals, sota l’aparença de la “modernització” econòmica, van vendre’s “a tires la pell de brau” (Espanya), com va profetitzar Salvador Espriu).
Van ser els anys del gran creixement, a un ritme del 7 % anual, a través de grans infraestructures d’energia, d’aigua (amb transvasaments cap a les zones urbanes, destinades al consum massiu) i de la construcció d’habitatges a les perifèries de les grans ciutats (barraquisme vertical), al voltant de les quals creixerien els grans temples de la indústria alimentària i de la distribució, rematant la subsistència dels petits productors, obligats a produir en massa si volien entrar en el mercat global, controlat, com els altres sectors, per uns pocs oligopolis que marcaven preus i condicions.
Des de la perspectiva de l’Ecologia científica, social i política, aquest és l’escenari que dibuixa, a grans trets, els moviments estratègics realitzats, des de mitjans del segle XX, pels grans conglomerats del poder polític, industrial, financer, tecnològic i també, no ho oblidem, pel poder mediàtic, encarregat de difondre massivament —i sense dret a rèplica— el motllo d’aquest pensament i pràctica real uniformitzadora a través de tots els mitjans.
