Quan el lector tingui a les mans aquest setmanari, ja s’hauran celebrat a Amposta les Jornades de les Lletres Ebrenques en la seva quinzena edició. Tot un ventall de literatura ebrenca amb la participació de molts del nostres escriptors, però el que m’ha agradat especialment, és que el rapitenc Sebastià Juan Arbó sigui un dels protagonistes destacats en un acte anomenat “els 4 d’Arbó”, en què s’han fet tasts literaris en forma de vídeo de les biografies que va dedicar a Cervantes, Pío Baroja, Jacint Verdaguer i l’irlandès Oscar Wilde. Sempre és un moment oportú reivindicar l’Arbó, ja sigui com a novel·lista, dramaturg, traductor o periodista, o, en el cas que ens ocupa com a biògraf, i més amb la participació de la directora Fundació Verdaguer, sobretot quan diu que “una de les millors biografies escrites de Verdaguer en clau narrativa i ficció”. Totalment d’acord, i no perquè ho diga jo, sinó que gent com Josep Maria de Segarra, Salvador Espriu, Ricard Salvat o Joan Estelrich també es van fer ressò d’aquesta biografia, on molts dels seus coetanis van dir que va ser un atreviment en el moment de les seva publicació (1952), independentment de la visió com a home, sacerdot o poeta. El cert és que, posteriorment, ha vist moltes edicions, fet que confirma la gran qualitat de l’obra, i on el prestigi ha augmentat en el transcurs dels anys, fins a convertir-se en la biografia de referència del poeta de Folgueroles. La de Miguel de Cervantes es va traduir a tot el món, i en una ocasió el portuguès Manuel de Seabra, gran traductor i enamorat del català em va parlar de la gran acceptació que va tenir a Portugal. La de Pío Baroja va guanyar el Premio Nacional de Literatura en 1964. Una gran biografia que, un altre biògraf, Artur Bladé, la tenia com a biografia de capçalera. Arbó va tenir una bona amistat literària amb Baroja, al qual va visitar a Madrid a casa seva, on les converses, afegides a l’abundant documentació inèdita que li va facilitar el nebot de l’escriptor, Julio Caro Baroja, el que està considerat com el gran antropòleg espanyol del segle XX, només va fer que enriquir l’obra d’Arbó. Em contava el meu oncle Tiano que Baroja li va dir la sort que havia tingut d’haver nascut al carrer d’Oquendo de Sant Sebastià, molt a prop del mar. L’Arbó no es va quedar i li va respondre que ell havia tingut la sort d’haver nascut al carrer Sant Roc de la Ràpita, també molt a prop del mar (el seu paradís perdut), i la gran influència que va tenir la badia dels Alfacs en la seva obra literària. La d’Oscar Wilde va despertar l’admiració de bona part de la intel·lectualitat madrilenya del moment (1960) i, posteriorment, de Luis Antonio de Villena, on la consulta d’altres biografies, de coneixedors de l’obra del dublinès i arxius, va donar una excel·lent biografia de la qual Arbó estava molt satisfet, i on el seu mèrit crec que està justificat, al retratar un autor tan allunyat del món hispànic.
També té molt de mèrit que l’Arbó publiqués aquestes biografies en ple franquisme, ja que les dictadures són reticents a deixar publicar biografies i memòries per la por que significa per a aquestes la visió diferent als seus punts de vista, i on Arbó va tenir certs problemes amb la censura quan va publicar la de Verdaguer.
En més d’una ocasió li vaig suggerir a l’Arbó que fes un esforç per escriure una biografia de l’editor Josep Janés, gran amic seu, i on Lluc Beltran el va convidar a la Ràpita l’estiu de 1934, i una altra sobre Fiodor Dostoievski, ja que era un gran admirador de la literatura russa i on molts estudiosos han trobat la petjada de l’escriptor rus en la seva obra. Hem de recordar que a Barcelona, al cap de poc de la seva arribada i després de la publicació de l’Inútil combat i Terres de l’Ebre li deien “el petit Dostoievski”. Quan l’Arbó m’ho explicava es feia un tip de riure.
En tot cas, Sebastià Juan Arbó, com deia Lluc Beltran, ha passat a la història de la literatura catalana, entre altres mèrits, com un dels grans referents de la biografia del nostre país.
