Ramon Serrano Balasch -poeta, editor, novel·lista, de llarga trajectòria en el món del llibre (Barcelona, Mèxic, Madrid)- arriba als 90 anys aquests dies d’inici d’estiu (el dia 22), quan va néixer a Barcelona, el 1933, on el seu pare i avi, procedents de la casa pairal de Cal Tigre, d’Ascó (Ribera d’Ebre), s’havien traslladat a finals del segle XIX, a causa dels estralls econòmics que ocasionà a les vinyes la pesta de la fil·loxera.
Porta amb honor i orgull el fet de ser -com els seus avantpassats paterns- El Noi de cal Tigre, al carrer del Riu, número 20, d’Ascó, on un dia dels anys 90, amb la seva esposa Carol, vam anar -de camí cap a Vinebre, on Ramon era el convidat al Premi de Narrativa- per veure si trobàvem algun familiar de la vella estirp dels Serrano. Diria que no vam trobar cap lligam directe.
Va ser un viatge iniciàtic i sentimental que vaig animar a que fes, convençut que seria material per algun o alguns dels seus poemes, com així va ser, i com és en la darrera novel·la que ha publicat El padre desnudado (Ed. La Fragua del Trovador, 2022), on passa revista a l’àmplia història familiar, centrada en la figura paterna, que abraça tot el segle XX i per on desfilen les èpoques que van haver de viure: República, Guerra, Exili, Dictadura, Transició Política, etc., i els personatges més característics d’aquells temps: de militarots a revolucionaris d’esquerra, d’aprofitats a adaptats, d’estraperlistes a futurs especuladors i de falangistes a companys de viatge del Partit Comunista.
Em posa aquest volum damunt una taula de la terrassa del Bar Martin’s, entre els carrers Copèrnic i Balmes, de Barcelona, on ens retrobem després d’alguns anys de no tenir contacte, tant que n’havíem tingut els anys 80 i 90, quan ella era president de la Comissió de Cultura de l’Ateneu Barcelonès, quan organitzàvem conferències i homenatges al gran escriptor de la Ribera d’Ebre, Artur Bladé (com el de 1987, en els seus 80 anys) -que havia nascut a Benissanet, no lluny d’Ascó – i quan barquejàvem per l’Ebre, a Miravet, on vaig presentar-li l’historiador, nat a Flix, Josep Sánchez Cervelló, a qui Ramon publicaria, en una de les seves darreres empreses editorials, Flor del Vent, alguns importants llibres sobre la República, la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre.
El padre desnudado -una impagable escena de quan el seu pare, retornat de la guerra, i abans de marxar a França (Argelers), és netejat de paràsits per la seva dona i avis- és també la història de Ramon Serrano: un xiquet de vençuts, que als sis anys, el 1939, veu el final de la República, després de quedar aterrit per les bombes que queien sobre Barcelona (al carrer Astúries, de Gràcia, on vivien); de veure com els vencedors arribaven i els derrotats fugien (el seu pare, sense acomiadar-se, amb uns companys); de comprovar com la misèria, la gana i la por assolaven la ciutat: dels seus inicis socials al Cercle Catòlic de Gràcia, on aprendrà a estimar el cinema, el teatre i, després, el jazz; dels seus inicis laborals als 14 anys i de les lectures i classes com a oient a la Universitat, des d’on el 1951 participa en la vaga dels tramvies (amb detenció inclosa) i, en fi, del seu pas, temporal i inevitable aquells anys, pels sectors del falangisme més instruït, que el porten a estudiar el colonialisme espanyol a l’Àfrica a primers del segle XX.
Després, i sense cap adscripció de partit, els primers contactes clandestins amb els opositors al Règim, fruit també del seu àmbit laboral: les editorials (Dopesa, Labor mexicana, Euros, Cambio 16 de libros, Flor del Viento, etc), els periòdics on va escriure (La Vanguardia, El Correo Catalán, El Noticiero Universal, Telexpres, El Periódico, El Observador, etc.) i, en fi, els llibres de poesia i novel·les que publicà, entre els primers l’obra poètica, entre 1961 i 1996, Donde el río de la noche lleva (potser un reflex de l’Ebre dels seus avantpassats).
Com a bon republicà, va publicar uns Encuentros que són memòria viva d’aquella generació que debatia en ateneus el futur d’Espanya. Com ells, Ramon Serrano va continuar el seu exemple, debatent igualment des de l’Ateneu Barcelonès, on vaig tenir la sort de conèixer-lo i estimar tot el que havia fet i el que era. Ens acomiadem al Martin’s, veig la seva figura com s’allunya, ajudada per un bastó, ja corbada pels anys i tanta nota a peu de pàgina, i em dic: “Aquest home sap el que és la vida”.
