Qui podia pensar fa quatre o cinc dècades – quan van néixer els nostres fills – que en una escola de Tortosa conviurien avui estudiants procedents d’almenys quinze països diferents de tot el món! La dada la va proporcionar Carlos Blanch, director de l’Escola de la Mercè, a l’acte que es va celebrar en homenatge als cent setanta-cinc anys del centre, segons va informar Júlia Albacar al reportatge publicat a El Setmanari L’Ebre. I posa de manifest la profunda transformació social que s’ha produït els darrers anys del segle XX i els primers del XXI. S’ha teixit una atapeïda xarxa global que facilita que poblacions que abans només ens relacionàvem preferentment en el marc de les fronteres dels estats nacionals, avui ens desplacem per tota la Terra i estiguem constantment intercomunicades. Uns fugen de la guerra i les necessitats econòmiques. Altres gaudeixen del lleure.
Aquesta reflexió ens ha de fer pensar en el present immediat. Cal “una escola pública inclusiva”, com es reclama a l’editorial. Però també més enllà. Perquè les generacions joves han d’aprendre a conviure en aquesta nova societat plural i complexa. I un entorn com l’Escola de la Mercè hi pot col·laborar. Josep Bayerri Raga explica que el centre, malgrat totes les dificultats, s’ha adaptat al llarg de la seva història a les necessitats de la població de Tortosa, especialment de la que ha tingut menys recursos econòmics. Podem considerar, per tant, l’Escola de la Mercè com una oportunitat per aprendre altres llengües i altres formes d’escriptura, altres tradicions culturals i religioses, altres perspectives. Famílies amb recursos procuren que els seus fills i filles tinguin experiències similars durant el curs acadèmic o durant les vacances. Perquè a la societat actual, conèixer les diferències i els trets comuns és imprescindible per aprendre a conviure. I un antídot contra les segregacions i sectarismes que tant de mal fan i poden fer.
La lectura dels textos m’ha despertat records de la meva primera memòria. Jugar al carrer amb noies i nois de la meva edat, anar i venir junts a l’escola i allà, estar en una classe gran amb altres noies com jo i més grans aprenent a pregar i cantar mentre feia costura.
Un dia vaig arribar tard a casa. El meu pare m’esperava amb el cinturó a la mà. M’havia prohibit que em relacionés amb la Paquita. Ell la va nomenar amb el sobrenom de la família. Infamant. Em va costar molts anys entendre-ho i encara no sé si tenia a veure en què eren molt pobres – vuit germans, la mare havia mort, el pare crec que recollia espart – o amb algun motiu polític o amb totes dues coses. No sé què vaig inventar, però encara em fa mal haver trencat amb la que va ser la meva primera millor amiga.
Després vam venir a viure a Tortosa. I vaig estudiar el batxiller elemental i superior al col·legi de les Teresianes. Em va impressionar l’edifici al final del Parc. L’escalinata per on pujàvem a les classes. El pati on jugàvem. Totes amb uniforme. Només més tard vaig saber que algunes entraven per una altra porta i que quan acabàvem la jornada es quedaven a netejar. Eren les “gratuïtes”.
A la dictadura, en una ciutat com Tortosa o més gran, la discriminació per sexes estava clara. Als edificis dels col·legis religiosos. I també la segregació per classes socials. Només es trencava de vegades als centres públics. A més, amb la religió i els llibres d’història vam assimilar la creença de què formem part d’una cultura superior. Per això vam conquerir la Terra. No sabíem exactament el què dèiem. Però avui ens impedeix d’entendre que Europa ja no és el centre del món. Que necessitem els altres.
Així, com tantes altres persones de la meva generació que vam néixer i vam viure la infància a pobles i que als cinquanta i seixanta els vam abandonar i ens vam desplaçar a unes ciutats que no van deixar de créixer, he estat emigrant. “Novavinguda”. He hagut d’aprendre a adaptar-me tant si he sentit rebuig com acceptació. Pel meu accent andalús, aragonès o per un català diferent. A les aules vam aprendre una convivència que ha estat imprescindible per a aquest llarg període de democràcia. I avui sabem que no la podem restringir. Que hem d’obrir-la a aquelles persones que busquen aquí millors condicions de vida oferint serveis que necessitem. Que hem d’ampliar-la per construir-hi una democràcia que ha de ser plural, dialogant, justa, equitativa.
Belinda de l’Ascensió, tècnica d’integració social de l’Escola de la Mercè, explica. “Som la primera porta que obren moltes famílies nouvingudes que moltes vegades no saben l’idioma, i de vegades ni llegir ni escriure”. Em pregunto si les persones que estem assentades des de fa més o menys temps a Tortosa, “la de les tres cultures”, sabem obrir les portes.
