Ramon Lobo, un dels grans corresponsals de guerra d’Espanya, va morir aquest estiu, la tarda del 2 d’agost, víctima d’un càncer de pulmó. Unes setmanes abans, i quan des de l’hospital li havien anunciat que l’horitzó era molt fosc -fosquíssim-, es va deixar entrevistar pel seu amic Javier del Pino al programa A Vivir, a la SER, on col·laborava setmanalment. La conversa, una mena de comiat no volgut als seus oients, van ser quaranta minuts de lucidesa, honestedat i bellesa.
Com que és una d’aquelles entrevistes que cal escoltar més d’una vegada, és impossible de resumir-la en un espai tan petit com són aquestes línies precipitades. Em veig obligat a quedar-me, només, amb un fragment. Feia així:
¿Qué es la vida?
Disfrutarla, sentirla, sumergirte en ella. Llorar, reír, proteger, abrazar. A mí me gusta mucho abrazar.
El periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano té un text, també preciosíssim, que podria ser una oda a l’abraçada. Diu així:
Oriol Valls, que se ocupa de los recién nacidos en un hospital de Barcelona, dice que el primer gesto humano es el abrazo. Después de salir al mundo, al principio de sus días, los bebés manotean, como buscando a alguien. Otros médicos, que se ocupan de los ya vividos, dicen que los viejos, al fin de sus días, mueren queriendo alzar los brazos. Y así es la cosa, por muchas vueltas que le demos al asunto, y por muchas palabras que le pongamos. A eso, así de simple, se reduce todo: entre dos aleteos, sin más explicación, transcurre el viaje.
En un viatge recent a Ucraïna, em vaig fixar d’una forma especial en les abraçades. En les guerres, on la mort abunda i, per tant, es normalitza, la gent s’abraça més. Vaig veure una noia abraçant el seu nòvio soldat abans que ell marxés al front. Vaig veure un pare abraçant el seu fill viu acabat de tornar d’aquell front. Vaig veure una mare abraçant el cadàver del seu fill, també acabat de tornar del maleït front.
El Diec defineix abraçar com el fet de “cenyir amb els braços, estrènyer entre els braços”. És una definició infinitament escassa, insuficient, mancada, fins i tot, de veritat.
