Les polítiques econòmiques s’han d’avaluar d’acord amb els seus resultats reals i no segons la seva voluntat. La voluntat dels alts càrrecs polítics, suposo, és aconseguir fer l’habitatge més accessible per a tothom, però, com ja vam veure en l’article anterior, limitar els preus del lloguer no és la solució. De fet, limitar els preus provocarà agreujar encara més la situació. És com intentar apagar el foc amb gasolina. Per tant, deixem-nos ja de pegats a curt termini i populistes i comencem a pensar i a actuar amb sentit. Llavors, què hem de fer? Vam avançar que la solució passa per incrementar l’oferta i/o desincentivar la demanda. D’acord amb l’informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya el nombre d’habitatges llogats durant el 2023 ha disminuït un 12,9 % respecte a l’any anterior. Per tant, és obvi que alguna cosa no funciona correctament. Així doncs, anem primer a analitzar la part de l’oferta. En primer lloc, s’han de fer dues coses:
1. Construir molt més habitatge públic i/o privat. Segons l’informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya, durant el 2023 la xifra de construcció de noves vivendes ha baixat un 11,6 % respecte a l’any anterior. De fet, segons un altre estudi de BBVA Research, a nivell nacional són necessàries un milió de vivendes addicionals fins al 2030 per a solucionar aquest problema. En aquest sentit, Viena representa un exemple a seguir. La ciutat austríaca porta anys construint vivenda social juntament amb vivenda privada. De fet, prop del 60 % de la vivenda és propietat de la ciutat i/o de cooperatives, mentre que aquesta xifra es redueix al 3 % en el cas d’Espanya. Val a dir que la ciutat natal d’Stefan Zweig també regula el preu del lloguer, encara que d’una manera molt laxa i acompanyat d’altres mesures efectives. A més, tot i que Viena també presenta alguns problemes d’accés a l’habitatge, aquests són molt menys preocupants que a altres ciutats europees. Cal destacar també la forma de construir d’aquesta ciutat. Vivenda social no ha de ser equivalent a vivenda de poca qualitat i en forma de “guetos”, ja que, d’aquesta manera, el problema persistirà tot i edificar més habitatges. Els requisits també han de permetre l’accés a la classe social alta.
2. Entitats com la Sareb posi a disposició dels consistoris i, per tant, tregui al mercat tot el seu parc de vivendes. A quasi tots els municipis hi ha edificis sencers buits que estan acabats o pràcticament acabats. Això és inadmissible, sobretot en aquesta època de dificultat d’accés a l’habitatge. En aquest sentit, alineo la meva opinió amb la de l’editorial d’aquest setmanari: hi ha poders econòmics que es resisteixen a aplicar aquesta mesura. Tot i això, molts ajuntaments estan fent una gran feina en aquest sentit. Per exemple, l’Ajuntament d’Amposta està arribant a acords importants en diferents entitats per a treure al mercat una gran quantitat de vivendes.
3. En la mateixa direcció, si volem incrementar o incentivar l’oferta el Govern ha de crear una situació adequada per als qui poden fer-ho, concretament, els propietaris de les vivendes. En aquest sentit, s’ha d’oferir molta més seguretat econòmica i jurídica als propietaris. Per exemple, se’ls ha de garantir el cobrament puntual del lloguer, uns mínims de seguretat davant desperfectes causats pels inquilins i una actuació immediata en cas d’ocupació de la vivenda. Encara que sobre el paper aquestes mesures ja s’apliquen, el Govern les ha de garantir amb molta més solvència, seguretat i efectivitat que ara. Tanmateix, com molt bé diu la mateixa editorial d’aquest setmanari, els consistoris necessiten més competències i recursos per a pal·liar aquest problema, ja que són qui realment estan a primera línia i coneixen la situació de més a prop. Actualment, s’han d’esprémer el cervell i idear creatives fórmules per a tractar de suavitzar la batzegada.
D’altra banda, la demanda de vivenda també juga un paper rellevant. Com ja hem dit anteriorment, l’altra part de la solució consisteix en desincentivar la demanda. Aquí proposem dues mesures addicionals:
4. Estricta regulació o directament la prohibició de pisos turístics. Generalment, no soc partidari de l’excessiva regulació o la prohibició, però en ocasions l’evidència t’ho deixa ben clar: part de l’increment de preus és degut a aquest fenomen. I els ajuntaments no han de tenir por en aplicar aquesta mesura. Grans ciutats com Nova York o París ja ho han fet. Barcelona també els prohibirà a partir del 2028. Com sempre en economia, sovint hi ha un grup poblacional perjudicat. En aquest cas, els principals perjudicats seran els turistes, ja que les seves opcions d’allotjament vacacional es veuran reduïdes. Personalment, considero que és un mal que podem suportar.
5. Desincentivar la demanda d’habitatge en aquelles zones més tensionades, bàsicament, les grans ciutats. Com? Canviant el model productiu per a aconseguir el famós repoblament rural. No obstant, això no és tasca fàcil i, sobretot, és una mesura a llarg termini. De fet, és quasi més una utopia que una realitat. Però, com quasi res, no és impossible.
Aquestes propostes són les mesures que s’haurien d’aplicar si l’objectiu és solucionar el problema de l’accés a l’habitatge. Ara bé, la seva aplicació depèn de dues grans qüestions: es volen donar més competències als ajuntaments? I, hi ha prou diners per a construir molta més vivenda social?
