Estos dies el debat està centrat, malauradament, en si es pot parlar o no català al Congrés dels Diputats. Dic malauradament perquè després de quaranta-cinc anys de democràcia, a mi em sembla una anomalia flagrant que encara s’estiga debatent en quina llengua pot parlar una persona al seu propi país. I més, quan esta llengua resulta que és oficial. Que per als que no ho sàpiguen, oficial vol dir que està protegida per la sacrosanta Constitució espanyola que tant defensen alguns.
La qüestió és que durant tota la setmana hem pogut vore avergonyits com el 2023, per primera vegada a la història, s’ha pogut parlar català al Congrés de Madrid. I així, mentre els partits nacionalistes aplaudien amb les orelles la mesura aprovada, els diputats de la dreta més rància d’este país començaven a supurar tot el seu odi abandonant el seu escó quan sentien quelcom que no fos castellà, allò que ells anomenen espanyol. Es veu que encara no els queda clar que espanyoles ho són totes les llengües que es parlen a Espanya, com el català, l’euskera, el gallec i, per molt que els pese posar-les totes al mateix nivell, el castellà. I és que s’ha de ser molt ignorant per negar un fet com este.
Es veu que en el seu univers, esta dreta tan recalcitrant opina que s’ha de negar la pluralitat lingüística del seu país i atacar de forma ferotge la resta de llengües que ells no s’esforcen a entendre. Es veu que en el seu univers, esta dreta tan roïna considera que la gent que parlem una llengua diferent a la seua, ho fem per destruir-la. I, per tant, s’han de defensar. Es veu que en el seu univers, esta dreta tan recargolada considera que els que ens expressem en llengua catalana tenim menys drets, hauríem de demanar perdó per parlar-la i, fins i tot, alguns estan convençuts que no parlem castellà bàsicament per tocar-los els collons.
No senyors, jo parlo català perquè igual que vostès amb la seua llengua, he crescut, he fet amics i he estudiat en català. M’he enamorat i he tingut sexe en català. I he rigut i he plorat en català. Jo parlo català perquè visc en català. Punt. I també tinc la immensa sort de ser bilingüe i poder parlar castellà de forma tan perfecta com parlo el català. Vostès, que són monolingües, volen convèncer-nos a nosaltres, que som bilingües, que siguem monolingües. És de ser poc vius al quadrat i de fregar el ridícul.
Senyors d’esta dreta tan casposa, la pluralitat lingüística és riquesa. La gent que parlem català no ho fem perquè estem en contra del castellà. Si vostès com a polítics defensen esta tesi, vol dir que són unes males persones. És més, una colla d’ignorants, babaus, capsigranys, aturats, borinots, curts, beneits i llondros. Ho veuen que rica és la nostra llengua?
