Josep Cardona (Saint Vincent d’Autejac, 1944) va instal·lar-se a Cardó amb 4 o 5 anys, quan sons pares, de Benifallet, van tornar de l’exili a França i van tenir la possibilitat de fer-hi de masovers.
Va passar gran part de la seua infantesa a Cardó, on fins i tot rebien formació de part de l’administrador del balneari, el conegut benifalletà Pere Alcoverro, que era mestre. “Jo estava tota la setmana esperant que mon pare anés el cap de setmana al poble i em pugés el tebeo”, recorda.
Després ja va anar a l’escola a Benifallet, però és Cardó el seu primer àmbit de vida i això el marca: “Encara ara, si a la nit no puc dormir, me poso a fer excursions pel balneari de Cardó”.
Vivien en una casa per a la família. Son pare era l’encarregat de les tasques del camp del balneari, i de tant en tant agafava el matxo i s’emportava clients joves a fer una costellada a la muntanya. Sa mare era la cuinera de la família Viñes, l’últim propietari, a qui Josep enaltix: “Tenia un gran amor pel bosc, és el primer ecologista que jo he conegut: feia tallar totes les bosses de la processionària dels pins”. Cardona hi va treballar de grum (botones) de l’any 58 fins al 63, entre els 13 i els 18 anys.
Cardona descriu d’esta manera l’ambient d’estiueig del balneari: “Allò era com una tradició. Hi havia gent que hi venia des d’abans de la guerra, i continuaven estant a la mateixa habitació i els mateixos dies. Era un ambient molt familiar i s’hi feien amistats i negocis i parelles”. Hi passava de tot: Cardona assegura que “s’hi va redactar el primer comunicat que Alfredo Di Stefano fitxava pel Barça [finalment faria cap al Madrid], quan hi va arribar el secretari tècnic Josep Samitier a dir-li al president Martí Carreto, que estiuejava a Cardó, que havien lligat Di Stefano”.
Tot i la diversitat de vivències, certifica l’essència terapèutica del complex: “Jo vaig veure gent baixar del cotxe que no podien caminar, i al cap de 10 dies caminar com si res… Hi havia un edifici per a fer les inhalacions”.
La font de Sant Roc era coneguda com la font de la ronya perquè, diu, corria la veu que les cabres que tenien sarna, allà es curaven.
Però el que més destaca del funcionament del balneari era la seua autosuficiència: “Hi havia un embassament: feien energia elèctrica; una màquina de vapor que anava amb la llenya que s’aprofitava de les neteges del bosc; un forn de calç per a blanquejar les parets o per a conservar els ous en gerres; una trituradora per a fer grava; una fàbrica de gel per a les neveres; un escorxador, perquè hi havia ramat d’ovelles i bous, que els criava una família que a l’hivern baixava el bestiar a l’illa de Ginestar, i per tant tenien llet i carn; horts amb verdures; vinyes de què feien vi; un fuster; un mecànic i dos o tres paletes els 365 dies de l’any, per a fer el manteniment, una brigada que netejava el bosc… També hi havia una botiga”.
Cardona va ser un dels dos grums de l’última etapa del balneari. L’altre era Joan Besalduch, de Tivenys.
Recorda que la seua faena era ajudar a les misses dels capellans. “M’hi adormia, perquè n’hi havia quatre o cinc, però un de Girona cada dia que l’ajudava em donava un duro”, rememora. “Quan arribava un cotxe, els obríem la porta, els hi portàvem les maletes; ens cuidàvem del telèfon i de les comunicacions; tocàvem una campana de ferro a l’hora de dinar (cap a les dos) o quan veies passar algú per la roca tallada [enfront del balneari, per la pujada per carretera des de Rasquera]: dos cops si era un cotxe, tres cops si era el cotxe oficial de la casa que havia anat a buscar clients a l’estació de Móra o a la de Tortosa”.
