La darrera dècada, l’hem viscuda de crisi en crisi, sotmesos a canvis de profunditat que ho estan transformant tot. Segurament no hi ha sector econòmic que no hagi patit els canvis estructurals que la societat està vivint. I el sector bancari és un dels que més s’ha transformat. La consolidació del sistema financer espanyol, uns interessos extraordinàriament baixos i la digitalització han provocat canvis radicals. De les 8.205 oficines bancàries a Catalunya, màxim històric del setembre de 2008, just abans que rebentés la bombolla immobiliària i financera, s’ha passat a les 2.582 a finals del 2021. I, segons els informes de diverses institucions, la tendència de tancament de serveis bancaris a l’Estat continuarà a un ritme similar almenys fins al 2030. Avui en dia, segons el Banc Central Europeu, l’Estat espanyol manté encara al voltant de 4 oficines per cada 10.000 habitants, la segona xarxa més densa d’Europa després de França. Tot i això, l’Estat espanyol té la meitat d’oficines per quilòmetre quadrat que Alemanya i molts estats europeus. Tenim prou servei financer per habitant, però poc servei per superfície.
Més enllà de les dades i de les estadístiques, la realitat és que avui gairebé la meitat dels municipis de Catalunya no tenen accés a efectiu, no tenen cap caixer automàtic. Les zones rurals més afectades pel despoblament van perdent serveis essencials per poder viure amb normalitat, però també és un fenomen que està afectant els barris més desafavorits de les àrees urbanes. Barris de Barcelona, com la Trinitat Nova, recentment han vist el tancament de la seua darrera oficina bancària, mentre que ciutats com Santa Coloma de Gramenet no tenen cap oficina a 8 dels 16 barris del municipi.
I tot canvia molt ràpidament, però no tot ho fa al mateix ritme. Informes recents del Banc Central Europeu indiquen que l’efectiu continua sent el mitjà de pagament més habitual a la zona euro. Dels 8.000 milions de bitllets en circulació a la zona euro del 2002, s’ha arribat ja als 28.000 milions. Disposar d’efectiu és, avui encara, una necessitat vital per a la majoria de la ciutadania europea.
Estem davant d’un problema greu, que s’ha intentat abordar sense gaire eficàcia des de totes les instàncies, des del Govern de Catalunya, les diputacions, l’Estat… Malauradament, l’article 149.1 de la Constitució atribueix a l’Estat la competència exclusiva en l’ordenació del crèdit i la banca; i, per això, l’aproximació al tema des de la Generalitat ha de ser sempre col·lateral. Des del Departament d’Empresa i Treball s’està treballant amb l’Avantprojecte de llei de modificació del Codi de consum de Catalunya, que proposa abordar el risc d’exclusió financera regulant les condicions i prestacions mínimes que han d’oferir les entitats financeres als consumidors. També hem hagut de cercar vies col·laterals al Parlament de Catalunya, i aprovar una Proposició de llei que caldrà presentar a la Mesa del Congrés, una proposició que ha comptat amb una amplíssima majoria de la cambra catalana. L’Estat i la banca estan impulsant un protocol que pretén garantir la inclusió financera; tot i això, un protocol que s’aborda des del voluntarisme, per definició, no pot garantir res. Paral·lelament, algunes comunitats autònomes i moltes diputacions estan assumint els costos de recuperar els caixers als pobles amb recursos públics.
L’exclusió financera no és un problema específic de l’Estat espanyol. A diversos estats canadencs i nord-americans, o al Brasil, les distàncies sense servei bancari són molt superiors a les nostres. Hi ha experiències aplicades, ofibusos, targetes multibanc, sistemes de cash back per retirar efectiu en establiments comercials, caixers dins d’establiments no bancaris, agents financers… Es poden explorar col·laboracions amb les cooperatives agràries o les seccions de crèdit que habitualment tenen una forta presència al món rural o acords amb cadenes d’alimentació que arriben a tots els barris. Cal provar-ho tot abans que el mercat continuï abandonant els segments de la societat que no generen els elevats marges de benefici estàndards.
L’exclusió financera incideix en la vulnerabilitat sobre raons d’edat, de formació o, senzillament, per la falta d’equitat territorial. Barris metropolitans perifèrics, pobles menuts, gent gran, famílies afectades per la fractura digital…, veuen com els seus factors de vulnerabilitat i de discriminació creixen. Si no hi fem res, veurem com la totalitat dels municipis de menys de 2.000 habitants, dos terços dels municipis catalans, no tindran ni oficina ni accés a l’efectiu en pocs anys. Som conscients que no podem recuperar el model d’oficines bancàries a cada cantonada, però sí que cal determinar per llei distàncies mínimes per poder accedir a un servei presencial.
30Els serveis bancaris no són una simple activitat mercantil. Són un veritable dret de la ciutadania, són uns serveis que sense ser considerats com a drets fonamentals, que legalment no ho són, sí que els hem de considerar com a essencials i bàsics, i haurien de ser abordats com els serveis de telecomunicacions i d’energia, amb la fixació per llei estatal d’unes prestacions mínimes de caràcter obligatori. La garantia de l’accés als serveis financers no es pot deixar en mans de les mateixes entitats financeres, entitats que mentre obtenen 20.000 milions de beneficis el 2021, al mateix exercici, tanquen 3.000 oficines al conjunt de l’Estat. Cal intervenir des de les administracions públiques legislant per protegir els segments de població més vulnerables, però assumint els costos la banca. La banca no sempre ha de guanyar a costelles de la gent.
