HomeCulturaJoanna Pardos · “les dones acusades de bruixes van ser silenciades amb...

Joanna Pardos · “les dones acusades de bruixes van ser silenciades amb la forca i la foguera”

No eren bruixes: eren dones. El documental Bruixes, la gran mentida, dirigit per la premiada periodista rapitenca Joanna Pardos, desmentix els mites, els tòpics i les falses creences que encara persistixen al voltant de l’existència de bruixes a l’època medieval, i posa de manifest que la seua cacera va suposar el primer gran feminicidi de tots els temps.

“Com a periodistes tenim la responsabilitat de donar veu a totes les persones, i les dones acusades de bruixeria van ser invisibilitzades, obligades a declarar coses que mai havien fet. No s’escoltava la seua veritat i acabaven sent silenciades i assassinades amb la forca i la foguera”, explica Pardos, que afegix: “Si continuem negant la vida d’estes dones, sense escoltar la seua veu i sense saber quina era la seua part en la història, continuem perpetuant estos crims”.

Catalunya va ser dels primers llocs d’Europa on va iniciar-se la cacera de bruixes; i, de fet, va ser tan intensa que va esdevenir-ne un dels focus mundials. Entre els segles XV i XVII, més de mil dones van ser jutjades i executades per acusacions de bruixeria. En concret, a les comarques pirinenques, el Vallès, Osona i el Bages hi van tenir lloc centenars de processos i persecucions, que acostumaven a ser manipulats per tal d’aconseguir falses confessions i que infligien terribles tortures a les seues víctimes. Dones pobres, soles, de caràcter fort, independents, disruptives, vídues, estrangeres, velles, curanderes, llevadores, sàvies, o, de vegades, ni tan sols això.

Aquell miler de dones que van ser penjades, no van ser mortes perquè formessen part d’una secta malèfica que treballava per al dimoni o participessen en cultes satànics, ni tampoc van ser perseguides per la Inquisició, com s’ha cregut popularment; aquelles dones van ser acusades de practicar bruixeria, per fal·làcies i rumors dels tribunals locals i baronials, que comptaven amb la complicitat dels veïns i veïnes.

Bruixes, la gran mentida és un thriller històric que inclou elements de true crime, però també posa èmfasi en les actituds discriminatòries, els prejudicis i les herències patriarcals que encara perduren avui dia, davant aquelles dones que no complixen un determinat model de vida o que han rebut la incomprensió i les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seues acusades de bruixeria.

En este sentit, la rapitenca assenyala que “el patriarcat que vivim ara no s’ha creat en l’actualitat, sinó que ve de les nostres arrels, des d’Adam i Eva, en què tots els pecats de la humanitat són culpa de la dona, que el traïx. Des d’este punt de partida, en totes les etapes històriques, a partir de qualsevol lloc de poder intel·lectual, s’- ha formulat tota una teoria per a afermar este patriarcat”.

I, de fet, “la cacera de bruixes, el pas de l’època medieval a la moderna, és un moment clau en la consolidació d’este patriarcat, perquè es posen les bases en què es desenvoluparan els rols dels hòmens i les dones de les èpoques que continuaran. No podem entendre els feminicidis d’avui, si no entenem el seu origen”.

Al llarg de tot el metratge, s’inclouen tres línies narratives. D’una banda, es recrea, basant-se en els textos històrics, el judici de Jerònima Ribota, ‘la Carabassera’, processada per bruixeria a la Seu d’Urgell, l’any 1616. “Durant la investigació, vaig llegir judicis de moltes dones, però amb la Carabassera vaig tenir com un enamorament. Va ser un personatge que em va agradar molt, perquè hi havia molts de trets d’ella, a partir del que explicaven els veïns, que la dibuixaven com una dona que em va caure bé”, detalla la documentalista.

“Malgrat que em separaven molts segles, m’era fàcil sentir el que havia viscut en aquella societat a què va arribar, al Pirineu lleidatà, on va intentar fer la seua vida fugint de la fama de bruixa de la seua mare. Tanmateix, no se’n va sortir, la fama li arriba i la perseguix”, conta. A més, el seu judici és un dels més documentats, ja que el seu escrivent “era extremament sàdic: va explicar amb tota mena de detalls com li amarraven les mans, li penjaven pesos per a torturar-la, com cridava, els renecs que feia, si plorava, si apel·lava a Déu i la Verge Maria”.

Malgrat l’injust final que va viure, la Carabassera va comptar amb una petita victòria abans de morir. I és que les acusades de bruixeria vivien una doble tortura: “A sobre d’estar certificant la seua pròpia mort, les obligaven a certificar la mort d’altres dones”. En este sentit, la Carabassera va dir noms de dones que ja havien estat jutjades per bruixeria, i, “com en aquella època no hi havia res informatitzat, no van tenir temps de comprovar-ho”. A través del seu cas, la periodista va entendre la connexió “passat-present” perquè “les coses que li passaven a ella no estan tan lluny de les que passen a algunes dones en l’actualitat”.

I d’aquí, que el metratge tinga vocació de “trencar fronteres temporals”, fins i tot en l’àmbit formal, en què apareixen diferents anacronismes, com una gravadora al llarg del judici, o les tortures que es fan amb un aparell de música que reproduïx música contemporània. Segons Pardos, això pretén “fer adonar, a la persona que ho mira, que això no és cosa del passat, sinó que continua estant present. Malauradament, encara avui dia hi ha persones torturades, dones lapidades, i encara, a molts països, hi ha dones perseguides per bruixeria”, i sentencia “però també a casa nostra continuen morint dones a mans d’hòmens”.

Per tot això, el documental fa este paral·lelisme passat-present, tant en la part formal com amb la inclusió de l’experiència de diversos testimonis actuals que han viscut agressions sexuals i patixen una falta de credibilitat per part de la societat que els envolta, o situacions discriminatòries i desigualtats per raó de gènere o origen. D’altra banda, hi intervenen nombrosos experts, des d’historiadors com Pau Castell i Agustí Alcoberro, a psicòlogues com Alba Alfageme, o la jutgessa Lucía Avilés, que aporten el seu coneixement històric més recent al voltant de la cacera de bruixes, i que vinculen els tòpics generats en aquells judicis i que encara es mantenen presents en la societat. Per últim, la tercera línia narrativa seguix la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca.

El passat 18 de març, la rapitenca va participar en la projecció del documental al Casal d’Amposta, on van assistir “sobretot dones”, per la qual cosa reivindica que, “de vegades, sembla que només la història de les dones interesse a les dones, i, al final, és història de la humanitat. Si la història dels hòmens només interessés als hòmens, les dones no hauríem estudiat res, perquè els llibres d’història estan plens d’històries d’hòmens”. Allí va produir-se “una cosa molt bonica”, perquè la majoria d’assistents superaven la seixantena, i en acabar, van exposar les desigualtats que han viscut en les seues vides.

“Quan passa això, t’adones que has aconseguit el que volies: fer pensar sobre les reminiscències que queden avui dia, estar-hi atents, perquè si no les reconeixem, exposem i canviem, els nostres fills i filles les continuaran patint, i perpetuant”, conclou.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 3 =

Últimes notícies