HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa fi de Machado a Cotlliure

La fi de Machado a Cotlliure

Aquests últims mesos hem anat recordant els distints episodis que van marcar els últims dies de la Guerra Civil, ara fa vuitanta anys: el final de la Batalla de l’Ebre (novembre de 1938), la caiguda de Barcelona i l’èxode republicà (gener de 1939) i, avui mateix, 22 de febrer, la mort a Cotlliure (Rosselló francès, Catalunya Nord) del gran poeta espanyol Antonio Machado (Sevilla, 1875- Cotlliure, 1939).

Aquests dies se’l recordarà en aquesta bella població mediterrània de la Costa Vermella, per part de l’Associació d’Antics Republicans Espanyols, unes cerimònies que s’han anat repetint, tant en temps de Franco, clandestinament, com posteriorment, ja en llibertat, per part d’intel·lectuals, polítics i gent d’esquerres d’Espanya, Catalunya i França.
La mort de Machado -esgotat, malalt i vell, amb només 64 anys- a tocar de la frontera espanyola amb França, va suposar -com l’assassinat de Lorca a Granada, l’agost de 1936- la culminació de la barbàrie militar espanyola, germànica i italiana contra la República que el poble havia votat el 1931.

Dos dels homes – Lorca i Machado- que s’havien distingit per estar al servei de les causes populars, amb la llibertat, la justícia, la democràcia i la cultura, desapareixien del mapa per sempre: el primer, afusellat als inicis del conflicte, i el segon, al final de la gran tragèdia, vençut pel dolor de veure com la pell de brau es dessagnava novament pel cop d’Estat feixista que provocava la guerra, cosa que certificava la voluntat de Franco, expressada pels seus legionarios, de “Muera la inteligencia”, en un acte a la Universitat de Salamanca, el desembre de 1936, que provocà la mort del seu rector, el filòsof basc Miguel de Unamuno, una altra víctima de la gran cultura espanyola del moment.

El cas d’Antonio Machado, havent de ser evacuat de Madrid cap a València i Barcelona, amb la seva mare, Ana Ruiz, i el seu  germà Manuel i família, representa perfectament l’España Peregrina que, amb el final de la guerra, s’escampà per tot el món en un exili extens i multitudinari que buidà completament de la millor gent les terres hispàniques.

Però el poeta sevillà no va poder peregrinar gaire: el seu cor i el seu cos, fatigats de veure com la seva Espanya democràtica s’enfonsava, van aturar-se en aquest poblet de pescadors del Rosselló sota l’Estat francès, on continua parlant-se català i on la dalla de la mort el va anar a trobar, tal dia com avui fa 80 anys, després de ser acompanyat des de Barcelona fins a la frontera, a finals de gener de 1939, per un grup d’escriptors catalans (Carles Riba, Pous i Pagès, els Xirau, etc) que també marxaven a l’exili francès.

El record de Machado és ben viu a Cotlliure, on una Fundació que porta el seu nom, creada el 1977, entre d’altres, per l’escultor i poeta sevillà José Valiente, també exiliat, convoca cada dos anys un Premi Internacional de Literatura a obres en català, castellà i francès, que l’any 2012 va guanyar un escriptor de la nostra terra: Eugeni Perea i Simón (Riudoms, 1953), pel llibre de poemes Amb pedres al ronyó.
Per la seva banda, el periodista, narrador i biògraf Xavier Febrés (Barcelona, 1949) va contribuir amb el llibre Els últims dies de Machado (Ed. La Mansarda, Barcelona, 2013) al coneixement detallat -pura història espanyola, catalana i europea- del periple final d’aquell andalús universal de qui Unamuno va dir que “Es el hombre  más descuidado de cuerpo y más limpio de alma de cuantos conozco”.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

1 + 8 =

Últimes notícies