ENTREVISTA // Qualsevol edat és bona per aprendre a tocar un instrument?
Igual com amb l’esport, pots iniciar-te en qualsevol moment. Però has de ser conscient que difícilment podràs arribar a fer carrera professional si no comences de petit. Amb la música passa una mica igual: hi ha unes limitacions que amb els anys anem perdent.
Quina mena de limitacions?
A favor teu sempre jugarà la motivació. En contra tindràs la manca d’elasticitat en els dits. Entre un infant que comença música als 6 anys i un altre que s’hi posa als 10, ja veiem diferències. Imagini’s en una persona adulta. Però, tot i així, tenim alumnes que s’han reenganxat de grans i ho disfruten molt.
Quin paper atorga al talent respecte del treball, l’esforç i la perseverança?
En la música, i en l’esport, sense talent és difícil arribar a l’elit. Ara bé, si este talent no va acompanyat de treball, es quedarà només en una possibilitat. Però la motivació i l’esforç sempre et poden portar a fer coses grans si el que fas t’agrada.
I sacrifici.
Si t’has de sacrificar, igual és que no t’agrada prou.
Com percep en un alumne que hi ha alguna cosa que el fa diferent?
Sovint, quan toquen un repertori, els preguntes per quin motiu pensen que han de créixer en un determinat moment. Quan responen que no ho saben, que els ho demana el cos, és això.
Estudiar música no és barat. Aprendre a tocar un instrument té encara aquell punt elitista.
Malauradament, és cert. Les famílies que porten els seus fills a música acostumen a tenir possibilitats econòmiques. Em dol que avui encara hi haja estes
limitacions.
Vostè porta 35 anys ensenyant música. És el més veterà del Conservatori de la Diputació a Tortosa.
Quan hi vaig arribar, el claustre tenia 7 professors, un centenar d’alumnes i oferíem quatre instruments. Avui, som 33 professors, 350 alumnes i oferim tots els instruments d’una orquestra simfònica.
La nostra societat ha guanyat cultura musical?
Hi ha moltes famílies amb sensibilitat que volen culturitzar musicalment els seus fills. Fixem-nos en els concerts; cada vegada tenen més públic. Tinc exalumnes que mantenen la flama de l’instrument encesa i que han volgut que els seus fills també n’aprenguen.
Estudiar música proporciona altres destreses.
La música és matemàtica pura. Però no només això. Qui estudia música adquirix un seguit d’habilitats que l’acompanyaran sempre: esforç, organització, disciplina, però també sensibilitat i emoció.
Què vol transmetre als seus alumnes?
Coneixement, és clar, però no només. El meu objectiu és tocar-los la fibra, transmetre una passió, un sentiment. M’agrada que entenguen la música des del cor, no només des del cap. De vegades oblidem allò que entenem, però recordem sempre allò que, a més, sentim.
La música ha estat tradicionalment maltractada pel sistema educatiu.
De fa molts anys. Fixem-nos que aquells països que acostumen a treure bons resultats en ensenyament tenen major cultura musical. I és ara , amb esta pandèmia, quan ens adonem que és la cultura, en totes les seues disciplines, una de les coses que més hem trobat a faltar.
Això de dir a casa que de gran vols ser músic encara és vist com una raresa.
A casa i, el que és més greu, a l’escola. Tots els que ens hi dediquem professionalment hem hagut d’escoltar allò de “molt bé, fes música, però estudia alguna cosa seriosa”. Per sort, avui hi ha una major sensibilitat als instituts. Saben que la música és una professió de futur.
De futur?
Quan jo estudiava al Conservatori, la possibilitat de treballar-hi de professor era un somni. Hi ha pocs centres i poques places. Esta és la realitat. Però avui hi ha moltes especialitats: musicologia, pedagogia de l’instrument, sonologia, direcció… Al Conservatori fem seguiment dels titulats i tots estan treballant en el món de la música.
I vostè, per què la guitarra i no un altre instrument?
N’hi havia una a casa que el meu pare tocava d’afició. Ell veia que jo tenia alguna cosa i em va portar, de molt petit, a diferents professors. Fins que als 7 anys entro al Conservatori Superior de València.
Sempre va saber que seria músic?
Anava per a concertista. Tothom m’ho deia. Fins que vaig fer algunes classes i ja no vaig poder deixar-ho. Jo el que volia era ensenyar.
Una joventut de sacrificis.
Vaig renunciar a moltes coses per la guitarra. Estudiar nocturn per a assajar durant el dia. Els diumenges jugava a futbol, però m’aixecava tres hores abans per a tocar.
També compon.
Sempre m’ha agradat inventar i improvisar. Però mai escrivia. Fins que m’hi vaig posar. I no he pogut parar. Faig un “Diari de sons”, un diari personal explicat amb música. I tinc més de seixanta publicacions i un mètode de guitarra, de 10 volums, que em dona alguna alegria quan algun estudiant, de l’altra part del món, m’escriu per a dir-me que li ha estat útil.
A qui li agradaria acompanyar dalt l’escenari?
Buf. Que complicat. Mark Nopfler, Pat Metheny, Eric Clapton… Però, sap una cosa? Em sembla que mai no he gaudit tant en un escenari com acompanyant el meu fill, també guitarrista.
