Primer va ser la crisi econòmica del 2008-2009; després els successius episodis mediambientals; més tard la irrupció de la pandèmia i ara la guerra a Ucraïna (bé, la invasió millor dit). Sembla massa. La sensació que es pot tenir és que vivim, des de fa més d’una dècada, en un mon continuadament inestable, insegur, on res es pot donar per descomptat (començant pel futur del nostre planeta). Asseguda en una errònia sensació estructural de seguretat, la civilització o el mon occidental, ha tendit a veure aquests episodis com a fets conjunturals, com a seqüències dramàtiques integrants d’una pel·lícula més o menys tranquil·la. Un cop renascuda de les cendres escampades per a la crueltat de la segona guerra mundial, Europa ha vist el període més llarg d’absència de guerra global en el seu interior. Creiem que això de les guerres era per altres latituds i nosaltres estaven protegits. Doncs no.
Aquesta percepció estructural de seguretat (que en realitat pot ser més un mecanisme d’autodefensa psicològica davant les nostres debilitats que altra cosa) provocaria que: un, pensem que la tranquil·litat es l’estat normal de les coses; dos, que quan apareix un fenomen o situació pertorbador, al no estar mentalment preparats, reaccionem amb nerviosisme e irracionalitat, el que, de retruc, empitjora les coes (episodi paper higiènic, sobre-compra de productes alimentaris, etc).
I és que pot ser em equivocat el tret. Pot ser l’estat normal de les coses es la inestabilitat i la falta de certeses. Si això és així, més ens caldria incorporar la gestió de la vulnerabilitat en el nostre ADN, en l’àmbit personal, social, laboral, econòmic o territorial. En l’àmbit econòmic, per exemple, es pot analitzar des d’aquesta enfocament les errades d’Alemanya en els últims anys. Com s’entén sinó que Alemanya no actués de manera decidida reduint la seva dependència del gas rus a partir del 2014? (que, de fet, ha incrementat substantivament). Si ho traslladem a les actuals circumstàncies a Espanya, amb el preu de l’electricitat disparat, la reducció (i la gestió) de la vulnerabilitat precisament aniria encaminada a l’impuls de les energies renovables en el mix energètic.
Ara, més que mai, ens hem adonat de la necessitat de dependre menys del altres, de cuidar el d’a prop abans que el de lluny. La globalització no acabarà (seria un desastre, de fet), però ve caldria modular-la.