Durant els darrers 50 anys, la mecanització s’ha imposat als diferents sectors productius. I amb els canvis han desaparegut molts professionals que treballaven per atendre les necessitats del moment. Un d’aquests oficis era el de ferrador. Als pobles, tots els pagesos tenien “l’animal” o “l’haveria”, que podia ser una mula, un matxo, un cavall o un ruc. Els senyors també n’usaven per aparellar-lo a la tartana i anar a visitar les finques i revisar la feina dels jornalers o els mitgers. I els professionals del transport també se’n servien per traslladar les mercaderies dels indrets de producció als mercats on es venien al públic.
Aquests animals necessitaven atencions. Una d’elles era la ferradura que se’ls posava als peücs. I el professional que ferrava els animals era conegut per ferrador. A aquests animals se’ls havia de tallar cada tres mesos els peücs i posteriorment es podien ferrar, posant-los les ferradures. Alguns en deien “calçar els animals” o “calçar les haveries” que era el nom genèric amb què se’ls coneixia. Amb un aparell conegut per llambroix es tallaven els unglots o soques de les haveries. Aquesta aïna deixava el casc pla per poder-hi assentar la ferradura. El llambroix és com una pala que al davant hi té una tallant, dit també botavant o ‘patavan’. Amb les mordasses de desferrar es treien les ferradures velles i amb les mordasses de tallar els cascs es rebaixaven els unglots i encara amb les alicates de tallar els claus es doblegaven per subjectar la ferradura.
Quan la ferradura estava col·locada, calia repassar la part dels unglots que sortien fora del ferro i amb un tallant s’arredonien per encaixar-los perfectament. Els tallants s’esmolaven amb una mola de pedal, com feien servir els esmolets o els ferrers per afilar les tisores, els ganivets i les destrals. Els claus es fixaven en un martell especial semblant al del fuster però sense el ganxo corbat del davant que servien per poder extreure els claus vells.
Moltes bèsties o haveries patien la malaltia del “formigó de la quera” quan havia passat massa temps en tornar-lo a ferrar i els ferradors havien de continuar la tasca. Llavors se’ls havia d’erradicar la malura amb una aïna dita legra o alena. Els unglots havien crescut massa i al seu interior, amb els fems i les humitats dels estables, s’hi introduïen les queres que foradaven els peücs i calia exterminar-los. L’alena era un ganxo, semblant a una cullera, que tallava el corcó i extreia els paràsits. Per desinfectar la ferida se’ls aplicava una estopa d’oli de ginebre com antisèptic que a més asfixiava les possibles cries de la quera, petites i invisibles, que s’hi poguessin quedar.
A la imatge, de l’any 1950, els germans Juancomartí, coneguts pel renom “Els Ferradors” de Gandesa, ferrant un animal. Fotografia propietat de la família Juancomartí.
Però per ferrar, segons el comportament i el desassossec de les haveries, s’havien d’emprar diferents mètodes. Als animals intranquils que no es deixaven ferrar se’ls subjectava el morro amb dues vergues, com si fos una fona, juntes de dalt i obertes de baix, conegut pel nom de torcedor. Com els produïa un dolor intens, l’animal es deixava ferrar. Però a altres animals encara més indòmits calia aplicar-los el poltre, que era com una gran gàbia que tenia quatre potes, i se li posava un gran correig conegut per ventrer davall de la panxa. Es penjava l’animal subjectat per corretges planes a la panxa hissant-lo, i com les potes no li tocaven a terra, es podia ferrar perfectament.
Els ferradors eren professionals que no tots tenien les mateixes habilitats i els usuaris del servei escollien al millor mentor per aconseguir una feina ben executada, ja que les haveries representaven els instruments necessaris i essencials per la seva feina. A més, els animals eren molt valuosos i els pagesos, si se’ls morien per malures o per vellesa, els tenien assegurats a les mútues per restituir-los en cas de mort. El cost de la compra
d’una mula o d’un matxo per molts pagesos representava el valor metàl·lic de dos anys de collites i si no els tenien assegurats, la família s’arruïnava.
Com he explicat, a mesura que es van introduir els tractors, els camions i les furgonetes, les haveries van deixar de tenir utilitat, van anar desapareixent. Els instruments a motors han suplert els animals i els ferradors ja no són professionals actius als pobles agrícoles. Actualment, els cavalls es ferren amb altres mecanismes on es concentren els professionals per activitats esportives.
