Estava jo passejant-me a mi mateix per la Ràpita (el mollet, la casa natal d’Arbó, les Alamedes…) i, a l’hora de dinar, vaig dir-me “On aniràs?”. Recordava que al costat de Casa Joan Brunet -que recollí un monumental museu de peces de la mar de l’Ebre, per sort, salvades- hi havia un restaurant on havia estat amb Edward Carter, el meu amic americà que s’establí fa quaranta anys en aquest reial vila marinera, i que ja parla un català deltaic que enamora el veïnat.
Amb aquestes, entro a l’establiment -Casa Ramon Marinés- i ja et pots creure que em trobo el tal Edward, a punt d’engolir una paella, acompanyat d’una sèrie d’amics, que també ho són meus, tals com Xavier Aragó, tortosí de Santa Bàrbara, home de teiatru; Ferran Ferré, pintor, de Jesús, i aquest Ramon M. Chordà, ara feliçment retrobat després d’un primer Sant Sopar al Forn de la Canonja, a Tortosa, en les tertúlies mensuals que s’hi fan i que són el guirigall més delirant de tots els que es fan i es desfan.
Chordà és una encantadora bona persona, ampostí de la meitat exacta del segle passat (com ara jo), de verb fàcil, fluid i profund, que conta històries de manera fascinant que després, o abans, escriu en una quantitat de llibres que esgarrifa i que s’edita ell mateix a través de l’Editorial Gregus, creada per ell amb aquesta finalitat. Publica narrativa, novel·la i poesia i, amb els textos de caràcter tècnic, que també surten de la seva ment fecunda, tot plegat fa un saldo, com a mínim, de setanta o vuitanta llibres, com m’assegura Edward Carter, que ho sap tot, com a carter que era, de la nòmina humana d’aquests marjals.
I llavors un es pregunta, com el cantant Perales: “A qué dedica su tiempo libre?”. Ni “libre” ni “ocupado”, perquè sembla que el temps de Chordà gaudeix alhora de les dues aptituds. Cal comptar que és advocat (Dret Internacional a la Universitat de Columbia, EUA), enginyer per la Universitat de Ginebra, assessor fiscal i financer, amb batxillerat als Jesuïtes de Sarrià, evangelitzadors de mig món.
Chordà, en aquestes dues vegades que ens hem vist, parla de París, Madrid i tot Espanya, d’Amèrica del Nord i del Sud i, com he dit, de Suïssa (Ginebra), com ara jo quan em refereixo a Vilanova, Reus o Gandesa. I és que tot són tendències, gustos i, sobretot, possibilitats. En la seva escena mundial -que no oblida mai el lloc del seu origen-, Chordà ha remenat en qüestions d’energia (OCDE), d’electrotècnia (Ericsson), d’universitats (professor a Alcalá de Henares) i, en fi, es coneix al dedillo el món de les empreses, dels tràfecs econòmics i dels seus derivats polítics, com, per exemple, quan el 2001, amb altres militants del PP, com el seu amic Josep M. Franquet, va abandonar el partit a causa del Pla Hidrològic Nacional (PHN).
Mentre m’ajunto a la paella -rica a matar, cuinada amb tota la ciència dels fogons a Can Marinés i que ens serveix amb perfecta formalitat i simpatia la Núria-, Chordà (que ara s’acompanya d’un bastó pels seus genolls, però que no en necessita cap per a la seva memòria) desplega els seus moments i records, plens de tots els sentits de la vida: pobresa i abundància, dolor i alegria, esperança i desesperació, covardia i coratge, fermesa i renúncia, amor i humor, etc.
És un goig escoltar-lo, perquè em refà, amb el seu dadaisme arrosser, del temporal informatiu que ens cau a sobre: taula de diàleg, canvi climàtic, congestions i contagis, tota la nomenclatura pandèmica i, en fi, una semblant terminologia informàtica. Ramon està emparentat amb la cèlebre artista i feminista ampostina Mary Chordà, que ha arribat als 80, i el cognom matern del nostre amic -Font- té relació amb l’esposa de Bladé i Desumvila, Cinta Font Margalef, de Benissanet, ja traspassats. Ni traspassat ni passat, Ramon només passa. I de quina manera més senyora! Per acabar, treu de la cartera un llibre que em regala. Em miro la portada i hi posa Impotencia. És un avís: tard o
d’hora m’arribarà.
