L’actor Ivan Massagué és una mica com el senyor Pelegrí, aquell avi lleidatà que fa vint anys es va fer cèlebre en els programes de zàping quan intentava respondre a la pregunta ‘¿De dónde soy o de dónde vengo?’ en un plató de Televisió Espanyola. Perquè l’Ivan està empadronat a Bot -té un mas als afores d’esta població de la Terra Alta-, però és de Barcelona, viu a Madrid i el confinament l’està passant a Girona. Li hem trucat per a esbrinar si enguany hi haurà quarta edició de l’In-FCTA, el Festival de Cinema de la Terra Alta, que se celebra a Bot la primera quinzena d’agost i que ell dirigeix. I hem parlat del festival, de cultura, de la vida… Ah! I també de la pel·lícula El hoyo, guanyadora de l’última edició del festival de Sitges i que les darreres setmanes s’ha convertit en tot un fenomen internacional a la plataforma Netflix.
Pregunta: Estos dies quarantena, ets segurament una de les cares més populars a Netflix. Des d’on estàs vivint este èxit en període de confinament?
Resposta: A Girona. La primera setmana de març vam acabar les funcions d’Aquella nit a la sala Villarroel de Barcelona. Vaig pujar a visitar uns amics abans de tornar cap a Madrid, i aquí em va atrapar l’estat d’alarma.
P: Quan he gestionat esta entrevista, m’han dit que estaves enfeinat.
R: Estos dies havia de rodar una pel·lícula a Andorra i després una altra a Mèxic i en altres països. És clar que de moment s’ha parat tot. Els projectes no s’han cancel·lat, però han quedat congelats. Això no vol dir que jo estiga parat, perquè hi ha algunes feines de preproducció encara per a fer. Cal tenir-ho tot enllestit tan bon punt puguem tornar a arrencar.
P: En condicions normals, El hoyo hauria estat el cap de cartell de l’InFCTA, el Festival de Cinema de la Terra Alta, que des de fa quatre anys organitzes a Bot.
R: Ha estat un fenomen curiós, el film s’ha convertit en una pel·lícula de culte a Netflix, on va arribar en plena pandèmia després de passar per sales. Descriu un cruel sistema de racionament de menjar entre presos d’una presó vertical. L’any passat, a l’IN-FCTA ja vam projectar El año de la plaga, pel·lícula de la qual també n’era un dels protagonistes. I sí, enguany potser tocaria el ‘Hoyo’. Però encara ho hem de definir.
P: De totes maneres, este és, principalment, de curtmetratges.
R: Sí, el curtmetratge és un format àgil, més fàcil de digerir i que dona més joc per a articular la programació. Sempre penses que si no has encertat el gust d’algú del públic, acabarà en pocs minuts i ja gaudirà de la següent projecció. En llargmetratges, això és una mica més complicat.
P: Quin format tindrà enguany el certamen?
R: Tot just hi estem donant voltes, perquè és difícil saber quines condicions socials i logístiques haurem de gestionar al principi d’agost. Potser escurcem els dies i ho concentrem tot en un cap de setmana, potser ens plantegem de fer un autocinema, que la gent puga veure una pel·lícula des del cotxe. Ja ho veurem. La Terra Alta, precisament, és un dels territoris amb menys positius pel virus i la por que el puga portar algú que vinga de fora hi és. Per això el seny ha d’anticipar-se a la rauxa.
P: Sempre queda l’alternativa de fer-ne una versió digital.
R: Sí, hi haja o no versió presencial, prepararem cursos en línia, entrevistes i xarrades a través de les xarxes socials. Els tallers d’interpretació o direcció ja eren un dels pilars del festival. Que et vinga algú com el Paco Caballero [responsable d’alguns dels episodis de Benvinguts a la Família i Cites] a impartir classes, és un privilegi. I l’any passat ho vam aconseguir. Enguany, encara que siguen en format virtual, volem continuar amb els cursos, i fins i tot apujar el grau d’exigència.
P: El coronavirus pot afectar el compromís amb el festival i la Terra Alta?
R: Sempre, sempre… el compromís amb la Terra Alta hi serà sempre. La col·laboració de l’entitat Sorolla’t, la implicació del Josep Mulet, responsable del cinema, de l’Ajuntament de Bot, el Consell Comarcal de la Terra Alta i altres empreses privades de la comarca ens donen força.
P: Ja pensant en el 2021: cap a on va el festival?
R: L’In-FCTA només té quatre anys de vida i ha crescut molt de pressa. N’estem aprenent. Segurament, els anys vinents hem de definir encara més el caràcter del festival, potenciar allò que el fa singular i si podem, internacionalitzar-lo. L’any passat ja vam tenir un jurat de luxe [Jorge Sanz, la Mireia Aixalà el Juli Fàbregas i el Jordi Díaz], amb unes gales de presentació i cloenda molt boges. El llistó és alt, però encara podem anar a més.
