1. El problema
La política espanyola ha canviat bastant en els últims anys per l’aparició i desaparició de nous partits. Aquests tipus d’esdeveniments polítics solen estar condicionats o directament provocats per les fractures que sofreix cada país. En el cas d’Espanya, actualment, les principals fractures són la social, la territorial, la de gènere i la generacional. Amb l’aparició dels nous partits, formar governs és més complicat.
‘Vox’, a la dreta de la dreta, es va fundar en 2013 a partir d’una plataforma de militants del PP que volien recentralitzar Espanya i acabar amb l’Estat de les Autonomies (fractura territorial).
Vox s’ha posicionat també com un directe adversari del feminisme (fractura de gènere) i en posicions socials ultraconservadores (fractura social). Encara que molts dels seus militants reivindiquen la dictadura franquista, la posició oficial del partit és semblant a la dels seus aliats, els postfeixistes italians: no condemnar i no reivindicar el feixisme.
‘Podemos’, a l’esquerra de l’esquerra, és un partit creat en 2014 a rebuf del moviment dels indignats (fractura generacional). Va pactar amb el PSOE per a formar un govern que ha afrontat amb bastant èxit greus dificultats (pandèmia, efectes de la guerra, inflació, etc.).
Des del govern, Podemos ha semblat centrar-se en les polítiques de gènere en detriment dels problemes dels joves. El seu èmfasi en el feminisme transgènere ha resultat divisiu. I els joves han perdut la batalla enfront de les generacions més grans, com explica l’economista José Ignacio Conde-Ruiz. Podemos, com a resultat, ha entrat en crisi i s’ha hagut d’incorporar a la nova formació a l’esquerra de l’esquerra, Sumar.
Amb els resultats de les últimes eleccions, la forma en què s’afronti la fractura territorial decidirà si hi ha govern o noves eleccions. L’animositat de Vox contra els governs autònoms, contra les altres llengües de l’Estat i el seu masclisme ranci, tot això defensat amb una postura una miqueta agressiva i burleta, han perjudicat el PP que, d’altra banda, no pot governar sense Vox. Aquesta aliança li impedeix al PP pactar amb les altres forces polítiques, que són considerades objectius a combatre per Vox.
Aquesta situació tinc la impressió que no és conjuntural, que no es pot canviar amb una mica de màrqueting, perquè hi ha un gran conflicte de fons que ha arribat a una d’aquestes bifurcacions que de tant en tant ens presenta la història: no es pot governar Espanya sense que hi hagi una entesa del nacionalisme central amb els nacionalismes perifèrics (en sentit geogràfic).
Els territoris de la perifèria mediterrània on es parlen les diferents variants de català produeixen el 30% del PIB espanyol; els territoris on es parla basc produeixen el 8% del PIB; i on es parla gallec es produeix el 5%. En total el 43% del PIB, però cal tenir present que en els territoris catalans i bascos està la major part de la indústria i són les regions més exportadores d’Espanya.
Les nacions i els nacionalismes juguen un paper clau des de la Revolució Francesa, quan el sobirà o poder superior de l’Estat va passar a ser el conjunt de la ciutadania, és a dir, la ‘nació’ (concepció estatalista). En la segona meitat del segle XIX els alemanys, que aspiraven a unificar la nació alemanya a partir d’un conjunt d’Estats, principats, etc., es van basar en la unitat cultural (concepció primordialista de la nació, derivada de Herder).
Quan es va redactar la primera Constitució espanyola, la de Cadis de 1812, es va introduir la concepció estatalista de nació, amb intervenció decisiva de la delegació catalana, que llavors veia a Espanya com la seva nació i a Catalunya amb la seva pàtria.
En el primer terç del segle XX, Catalunya va adoptar la concepció primordialista, és a dir, cultural, de la nació i va concebre Espanya com un Estat plurinacional (amb diverses nacions culturals). Una cosa semblant va passar al País Basc.
La Constitució espanyola de 1978 va deixar oberta la qüestió territorial i va crear les comunitats autònomes al mateix temps que mantenia les províncies, de manera que el sistema podia evolucionar en un sentit o un altre. Podia funcionar com un Estat quasi-federal o com un Estat quasi-centralista.
Durant les últimes dècades, s’ha anat desenvolupant un nacionalisme primordialista de base cultural castellana que es presenta com l’autèntic nacionalisme espanyol, i vol imposar-se com a patró únic, eliminant les altres cultures i llengües a les nacionalitats perifèriques. No té suficient força per a aconseguir-ho, però ha xocat amb els nacionalismes perifèrics, que han intentat fer ocasionals maniobres independentistes, més expressives que reals, que han acabat fracassant.
Una lluita inacabable entre dos contendents cap dels quals té la força suficient per a guanyar el combat s’ha dit que pot destruir un país. Cal sortir del punt mort de manera constructiva. Aquest és el repte.
