Parlo d’Antonio Jiménez (1896- 1970), de qui Artur Bladé parla en algun dels seus llibres com a company d’accions polítiques a la Ribera d’Ebre , a finals dels anys vint, proclamant, aquell 14 d’abril de 1931 (ara farà 90 anys) la República en aquesta comarca, al costat de Ramon Nogués Biset, Antoni Terré i, entre altres, de Martí Rouret, que de L’Escala es plantà a Móra d’Ebre, on féu una gran labor com a mestre i com a fundador, el 1927, de la revista La Riuada.
El cas és que sempre m’havia intrigat la personalitat d’Antonio Jiménez, de qui només sabia que era andalús, que havia viscut a Móra i de qui només intuïa que, com tants de la seva terra, podia haver iniciat el camí de l’emigració cap a Catalunya, quan començaven les obres de la construcció del Metro, a mitjans dels anys vint.
El que no podia imaginar-me mai va ser que era el pare del meu antic company en les tasques de premsa, Roger Jiménez Monclús (que va néixer, coses de la guerra, el 1938, al Catllar, prop de Tarragona, segurament refugiats els pares), un col·lega, en Roger, que devia conèixer els anys setanta -en l’eufòria del periodisme renaixent-, però que, des de llavors, havia perdut de vista, ocupats cadascú en les coses pròpies, que van ser moltes.
Per exemple, en el seu cas, va ser redactor de l’Agència Europa Press, em sembla recordar, després corresponsal a Londres i abans, el 1966 (quan Manuel Fraga dictava la seva Llei de premsa), havia participat en el Grup Democràtic de Periodistes, al costat de Josep Pernau, Josep Faulí, Josep M. Cadena, Pere-Oriol Costa, Jordi Negre, Xavier Vinader i tants d’altres d’aquella generació que vaig tenir el gust de tractar i que, en tots els casos, van ser com a mestres per a mi.
Però, ja dic, la presència de Roger Jiménez, tot i que recordava la seva figura, el seu posat i aquella seva veu tan característica, se m’havia esfumat. Però, quan menys es pensa, arriba un dia que es fa present, La cosa va anar així: En Roger volia saber més coses del seu pare i com que sabia, a través de l’obra completa de Bladé, que jo m’hi havia dedicat va tractar de localitzar-me, cosa no gaire complicada a través dels mitjans -diguem-ne “electrolítics”- de què avui disposem.
Però abans va demanar consulta a l’amic comú, el també periodista veterà Joaquim Roglan (que ara viu retirat a l’Empordanet), i que procedix, també de banda materna, de Batea, a la Terra Alta, on resulta que ara visc, a Horta, amb la qual cosa es va tancar el cercle de la recerca del meu paradero.
I així va ser com un dia, no fa gaire -sense pensar que Roger Jiménez fos al món-, vaig rebre una trucada i vaig identificar de seguida la seva veu, que ara mateix no sabria ben bé com descriure, perquè resulta que les veus de les persones deu ser del més difícil a precisar.
Vam tenir una gran alegria, naturalment, em va demanar una sèrie de dades (i me’n va dir una que no sabia, com que l’Antonio havia estat secretari de l’Ajuntament d’Horta abans de la guerra) per saber més coses del seu pare -sobretot de la guerra, del camp d’Argelers i del seu exili a França fins que tornà, el 1948- i vam quedar que ens havíem de veure, cosa que es produirà -si la pandèmia ho permet i Nostre Senyor en la creu no diu el contrari- aquests dies de Setmana Santa, quan amb la seva esposa, navarresa, tindré el gust de saludar-los i ell, anar a la recerca familiar dels seus orígens materns, els Monclús, que estan entre aquestes adorables terres de frontera (com deia Joan Perucho) de la Terra Alta i el Matarranya.
