Els joves se’n van dels pobles petits. Quan acaben els estudis secundaris la seva majoria opten per continuar els universitaris. I quan és així, i acaben la llicenciatura, només se’n queden a viure al poble on van nàixer o màxim a la comarca, un 10%; algun metge, farmacèutic, advocat, mestre, enginyer agrícola, autònom… En definitiva són molt pocs els que es queden i els pobles es fan més petits quan la majoria dels seus joves treballen als caps de província, a Barcelona o a l’estranger i pocs tenen el domicili al seu municipi. Hi queden els seus pares, els seus oncles, altres familiars i els amics de tota la vida i poquíssima gent activa. I vet aquí que comarques com la Terra Alta la majoria de la gent que hi viu tenen més de 64 anys com a mitjana. A molts dels seus pobles hi habiten més pensionistes que gent en actiu.
Però, com a diferència, no és el mateix viure a un poble que a una capital, en terribles moments com els que vivim actualment. Als pobles agrícoles sobretot, cada família té casa pròpia i unifamiliar; les dimensions són àmplies. Tenen baixos, dues plantes i terrat. I a més tenen els camps treballats i els camins per on s’hi arriba pràcticament al costat de casa. El poble pot tenir una extensió de més d’una hectàrea per albergar els que hi viuen i les propietats agràries que l’envolta poden arribar a cinc mil. Els pobles grans i capitals tenen més extensió els mateixos municipis que el seu terme i alguns encara estaran ocupats per polígons industrials o magatzems. I mentre que als pobles petits, blocs de pisos n’hi ha pocs o cap, als pobles grans, els blocs es toquen i la pràcticament totalitat dels seus habitants viuen instal·lats dins habitatges que de mitjana de les seves mides poden alternar entre 80 i 100 metres quadrats. Els terrats seran comunitaris i les terrasses poden tenir pocs metres quadrats. Les possibilitats d’esgambi, i més si tenen fills, és limitada i claustrofòbica.
Les diferències, per tant són evidents. Als pobles els confinaments poden alleugerir l’aïllament amb més facilitat que a les capitals. Sortir de casa a passejar el gos significa que a una capital l’has de passejar entre botigues i la gent, mentre a l’altre, disposant de camps rústics a menys de 100 metres, pots sortir al camp amb menys possibilitats de contagiar o ser contagiat per no trobar-hi ningú i estar en plena agricultura. A més es pot anar a l’hort a collir la col o les bledes per dinar, o inclús a esporgar els olivers, llaurar les vinyes o cremar la rama. És un goig que té un valor immens encara que no tothom als pobles petits disposa de gos, tingui un hort o una finca. Però en proporció als pobles es pot disposar de més llibertat sense saltar-se el confinament.
He escrit sovint sobre el despoblament rural i la buidor d’alguns pobles rurals que entorpeixen la seva economia i el futur del municipi. En alguna cosa i avantatge ens hem de diferenciar a favor nostre. Malgrat que la gent gran, gairebé tots, es manté a casa confinada, pels risc que representa per les seves patologies adquirides per l’edat, molt joves, la majoria, poden gaudir de l’aire, el sol i el passeig, amb evident facilitat. Vet aquí el goig de viure a un poble agrícola en moments tan penosos com són els que vivim en l’actualitat. De veritat que el confinament no resulta tan penós a un lloc com a l’altre, malgrat els molts problemes que tota la societat ha de patir per aquesta maleïda pandèmia.
