HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catViure el confinament a un poble petit

Viure el confinament a un poble petit

Els joves se’n van dels pobles petits. Quan acaben els estudis secundaris la seva majoria opten per continuar els universitaris. I quan és així, i acaben la llicenciatura, només se’n queden a viure al poble on van nàixer o màxim a la comarca, un 10%; algun metge, farmacèutic, advocat, mestre, enginyer agrícola, autònom… En definitiva són molt pocs els que es queden i els pobles es fan més petits quan la majoria dels seus joves treballen als caps de província, a Barcelona o a l’estranger i pocs tenen el domicili al seu municipi. Hi queden els seus pares, els seus oncles, altres familiars i els amics de tota la vida i poquíssima gent activa. I vet aquí que comarques com la Terra Alta la majoria de la gent que hi viu tenen més de 64 anys com a mitjana. A molts dels seus pobles hi habiten  més pensionistes que gent en actiu.

Però, com a diferència, no és el mateix viure a un poble que a una capital, en terribles moments com els que vivim actualment. Als pobles agrícoles sobretot, cada família té casa pròpia i unifamiliar; les dimensions són àmplies. Tenen baixos, dues plantes i terrat. I a més tenen els camps treballats i els camins per on s’hi arriba pràcticament al costat de casa. El poble pot tenir una extensió de més d’una hectàrea per albergar els que hi viuen i les propietats agràries que l’envolta poden arribar a cinc mil. Els pobles grans i capitals tenen més extensió els mateixos municipis que el seu terme i alguns encara estaran ocupats per polígons industrials o magatzems. I mentre que als pobles petits,  blocs de pisos n’hi ha pocs o cap, als pobles grans, els blocs es toquen i la pràcticament totalitat dels seus habitants viuen instal·lats dins habitatges que de mitjana de les seves mides poden alternar entre 80 i 100 metres quadrats. Els terrats seran comunitaris i les terrasses poden tenir pocs metres quadrats. Les possibilitats d’esgambi, i més si tenen fills, és limitada i claustrofòbica.

Les diferències, per tant són evidents. Als pobles els confinaments poden alleugerir l’aïllament amb més facilitat que a les capitals. Sortir de casa a passejar el gos significa que a una capital l’has de passejar entre botigues i la gent, mentre a l’altre, disposant de camps rústics a menys de 100 metres, pots sortir al camp amb menys possibilitats de contagiar o ser contagiat per no trobar-hi ningú i estar en plena agricultura. A més es pot anar a l’hort a collir la col o les bledes per dinar, o inclús a esporgar els olivers, llaurar les vinyes o cremar la rama. És un goig que té un valor immens encara que no tothom als pobles petits disposa de gos, tingui un hort o una finca. Però en proporció als pobles es pot disposar de més llibertat sense saltar-se el confinament.

He escrit sovint sobre el despoblament rural i la buidor d’alguns pobles rurals que entorpeixen la seva economia i el futur del municipi. En alguna cosa i avantatge ens hem de diferenciar a favor nostre. Malgrat que la gent gran, gairebé tots, es manté a casa confinada, pels risc que representa per les seves patologies adquirides per l’edat, molt joves, la majoria, poden gaudir de l’aire, el sol i el passeig, amb evident facilitat. Vet aquí el goig de viure a un poble agrícola en moments tan penosos com són els que vivim en l’actualitat. De veritat que el confinament no resulta tan penós a un lloc com a l’altre, malgrat els molts problemes que tota la societat ha de patir per aquesta maleïda pandèmia.

Anton Monner
Anton Monner
Cronista de Gandesa
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

24 + = 34

Últimes notícies

-->