No ho havia calculat mai, però em diu Google Maps que, de Barcelona a Tortosa, hi ha 178 quilòmetres. Sempre havia pensat que n’eren 200. Com a mínim, aquesta és la xifra que donem quan algú a Barcelona ens pregunta com de lluny ens trobem de casa… perquè de casa només n’hi ha una. I acostuma a ser el lloc on vas ser infant. La infantesa és, evidentment, la veritable pàtria.
En els últims dotze anys —els que fa que visc a Barcelona—, he circulat insistentment per aquests 178 quilòmetres. Han estat principalment viatges de cap de setmana: visites breus, sinceres, sanadores. Som molts —moltíssims— els ebrencs que hem incrustat aquest trajecte en la nostra rutina vital i emocional.
Recordo amb estima els viatges en tren durant els primers anys a la universitat. Els diumenges, de tornada a Barcelona, notava una nostàlgia estranya quan les finestres del vagó anaven abandonant el paisatge de l’Ebre. Però em recuperava a poc a poc, i l’arribada a Barcelona m’excitava: com a generació, hem de ser coherents i agraïts amb tots aquells ebrencs que mai en van tenir l’oportunitat. Dels trajectes de divendres, tinc gravada a la memòria l’olor dolça d’arròs que se sent només baixar a l’estació de l’Aldea. O la tendra estampa de pares esperant puntualment a fills enyorats a l’andana.
El maltractament reiterat que pateixen els trens de l’Ebre em van fer canviar de mitjà de transport: ara vaig en cotxe i em sé de memòria tots els trams de la també maltractada AP-7.
L’últim trajecte el vaig fer fa uns dies, un viatge exprés per poder estar a casa per rebre els Reixos. Per culpa de la feina —i d’aquest món perillosament embogit—, només hi vaig poder passar 16 hores. Van ser, de nou, 16 hores sanadores. De tornada a Barcelona, conduint sol mentre les festes de Nadal s’apagaven, vaig recordar-me de dues veritats privilegiades: quina sort tenir una casa on tornar; quina sort poder estimar el lloc on vas néixer.
