Quinze anys després de l’accident nuclear de Fukushima, que va suposar un abans i un després en la gestió del risc nuclear i va disparar la rigorositat dels requisits amb què calia operar les centrals arreu del món d’una forma més segura, és difícil entendre com qui té les competències en matèria de seguretat nuclear, l’Estat espanyol en el cas dels reactors catalans, permeta un escenari en què, segons denuncia un informe del Síndic de Greuges de Catalunya, més del 55 % dels municipis ubicats en l’àmbit de més risc al voltant de les centrals no tinguen un Pla d’actuació municipal d’emergència nuclear aprovat. A més a més, d’entre els que sí que el tenen aprovat, una tercera part no el té actualitzat. I el que resulta encara més incomprensible: només una quarta part de les administracions locals han rebut formació específica per a actuar en cas d’emergència, per no parlar de l’absència de simulacres ambiciosos per a posar a prova el territori, molt més enllà dels exercicis que es puguen fer a l’interior de cada central.
La conclusió no pot ser una altra: cal posar-se les piles. Tots els agents que intervenen en la gestió de les emergències en l’àmbit local haurien de tindre claríssim el seu paper en el cas remot, però mai de risc zero, d’un accident nuclear. Els municipis més grans, com Tortosa o Amposta, no poden demorar més la seua obligació com a espais de referència en cas d’emergència, i les administracions supramunicipals han de fer tot el possible, i ho han de fer amb celeritat, perquè els ajuntaments amb menys recursos tècnics que encara tenen deures per a fer, els puguen fer com més aviat millor.
