La força d’un poble és capaç de tot.
Hi ha moments en què un poble posa a prova la seua força. Moments en què la temor, la incertesa i la impotència semblen ocupar-ho tot. I hi ha moments, també, en què aquesta mateixa força, gairebé sense adonar-nos-en, ens torna a posar dempeus.
Fa només un any, les pluges torrencials i la DANA ens van colpejar amb una intensitat que difícilment oblidarem. Els carrers, les cases, els camps i els espais que formen part del nostre dia a dia van patir desperfectes i afectacions molt greus. Però, sobretot, aquell episodi va deixar una sensació difícil d’explicar: temor. La temor davant d’una natura que, durant unes hores, ens recordava la seua força i la nostra fragilitat.
Aquella situació ens va impedir, entre moltes altres coses, celebrar Orígens, una festa que esperàvem i que forma part de la nostra manera de viure el poble i les nostres tradicions. I segurament, en aquell moment, era difícil imaginar que només un any després estaríem parlant de nosaltres per un motiu completament diferent.
Però així som los rapitencs i rapitenques. Quan la realitat ens colpeja, podem quedar ferits, però sabem tornar a aixecar-mos.
I lo més curiós de tot plegat és que, un any després, gairebé mil persones ens vam tornar a trobar, però aquesta vegada no ha estat davant d’una desgràcia, sinó davant d’un repte. Un repte que tenia molt a veure amb allò que som: la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra manera de fer poble.
Vam aconseguir un rècord Guinness mundial ballant la jota vella.
I pot semblar, d’entrada, que són dues històries molt diferents. D’una banda, unes pluges torrencials que ens van posar contra les cordes. De l’altra, una plaça plena de gent ballant una dansa tradicional.
Però, si ho mirem bé, potser les dues coses expliquen exactament el mateix. Perquè la força d’un poble no es mesura només per la capacitat de reparar els desperfectes després d’una tempesta.
També es manifesta quan ajudem el veí, netegem un carrer, donem un cop de mà o comencem de nou quan encara anem bruts de fang.
Però hi ha una altra manera de demostrar aquesta força: saber qui som i tenir ganes de continuar sent-ho. És estimar allò que hem heretat dels nostres avis i àvies. És transmetre-ho als nostres fills i filles. És aconseguir que una tradició que podria haver anat perdent força amb el pas dels anys es converteixi en un símbol capaç d’unir generacions senceres.
Xiquets, joves, adults i gent gran. Persones que potser havien ballat la jota tota la vida i persones que l’aprenien per primera vegada. Tots junts, compartint els mateixos passos, la mateixa música i la mateixa il·lusió, vam demostrar que les tradicions no són peces d’un museu. Són vives quan les vivim, quan les compartim i quan aconseguim que les noves generacions les facen seues.
I aquell dia, la jota vella no només es va ballar. La jota vella va tornar a parlar de nosaltres.
Va parlar de les nostres arrels, de la nostra identitat i de la capacitat que tenim de reunir-nos al voltant d’allò que ens uneix. I va fer que el nom del nostre poble arribés molt més lluny.
Del dolor d’una DANA al ressò d’un rècord mundial. D’un any marcat per la temor a un any marcat per l’orgull.
Potser aquesta és una de les grans lliçons que ens deixa tot plegat: un poble pot patir una catàstrofe i, al mateix temps, ser capaç de fer brillar el seu nom arreu del món.
Perquè la força d’un poble no consisteix a no caure mai, sinó a saber aixecar-se sense oblidar d’on ve. I això és precisament el que vam fer: recuperar-nos, retrobar-nos i demostrar que allò que ens identifica continua més viu que mai.
Avui tenim un rècord mundial a la butxaca, sí. Però tenim alguna cosa encara més valuosa: gairebé un miler de persones que han après, recuperat o reforçat una dansa que forma part de la nostra història. Persones de diferents edats que han compartit temps, música, passos i il·lusió, i que han contribuït a mantenir viva una part del nostre patrimoni cultural.
I això ens hauria de fer pensar en el futur.
Quantes altres coses tenim que mereixen ser preservades? Quantes històries, cançons, danses, paraules, costums, dites i formes de fer poble poden continuar vives si les transmetem a les noves generacions?
Les tradicions no sobreviuen només perquè les recordem. Sobreviuen quan les practiquem, quan les compartim i quan aconseguim que els més joves les senten també com a pròpies. El repte és que la jota vella no sigui només un record del que vam aconseguir, sinó una tradició que continue sonant, ballant-se i transmetent-se de generació en generació.
Si ho pensem bé, potser el veritable rècord és haver demostrat que, quan un poble s’implica, suma esforços i camina en una mateixa direcció, és capaç d’aconseguir allò que pot semblar impossible.
Que podem reconstruir allò que s’ha fet malbé, cuidar-nos els uns als altres i convertir l’adversitat en aprenentatge. Transformar la temor en solidaritat, la tristesa en esperança i l’orgull en compromís. I que podem mirar enrere sense quedar-nos atrapats i avançar sense renunciar a les nostres arrels.
Perquè un poble no es fa gran només quan el seu nom arriba lluny. Es fa gran quan no deixa ningú enrere, quan és capaç de refer-se després d’un cop dur i quan entén que la seua identitat és un tresor que cal cuidar entre tots.
La Ràpita és un poble que fa un any va tenir por, que va patir, que es va quedar sense celebrar Orígens 2025 i que va haver de fer front als efectes d’un temporal horrible i recompondre’s a pressa feta.
Però també és un poble que, un any després, ha sortit al carrer, s’ha posat les espardenyes i ha començat a ballar sabent-ne molt, poc o quasi gens. I és que ja ho tenim això els rapitencs i rapitenques, que no ens fa temor res.
I, al final, potser no hi ha cap secret més gran que aquest: quan un poble comparteix les seues arrels i camina en una mateixa direcció pot superar les dificultats i, sobretot, pot fer història. Perquè la força d’un poble és capaç de TOT.
