A Sergi Saladié, geògraf, analista de la inflamació energètica.
Talment com en el Plan Energético Nacional (1972-75), que preveia la construcció de 37 reactors nuclears a tot Espanya, quan només se’n van aixecar 7, a principis d’aquest segle es produí un altre canvi substancial de paradigma energètic, consistent en una nova electrificació, que si fins llavors va ser bàsicament nuclear, a partir d’aquell moment seria sobretot eòlica i solar, amb tots els complements necessaris per a estalviar i emmagatzemar energia (fàbriques de bateries, de biogàs, centrals hidroelèctriques reversibles, hidrogen verd, etc.).
El problema continua essent el mateix: l’oferta inflada que es posa al mercat, seguint la tendència irreprimible al creixement, mentre la demanda, en recessió per la crisi industrial tradicional, no respon a aquesta oferta.
Però no cal patir: el canvi de paradigma, posat en marxa pels qui optaren fa 50 anys pel Tot Nuclear, té solució per a la demanda: grans extensions d’energies renovables, amb les corresponents Línies d’Alta Tensió, travessant terres agràries (sobretot a la vessant occidental de Catalunya), la digitalització completa de la nostra economia, a base dels 26 centres de dades, gigafactories d’Intel·ligència Artificial, grans consumidores d’aigua i energia, i l’expansió de centres logístics, estil Amazon, destinats a recollir i distribuir les mercaderies que arriben d’arreu del món, unes importacions que perjudiquen els productors locals, tant en agricultura, indústria, com en serveis.
I la gent es pregunta, de cara a la nova electrificació, com podem substituir els 3.000 megawatts que aporten les dos nuclears d’Ascó i la de Vandellòs II, que han de quedar tancades, segons previsions oficials, el 2035, per bé que les companyies ja han fet saber que es veuen en condicions d’allargar aquest termini. La qüestió és aprofitar-se de tot, pagant el contribuent, i amb aportacions immenses per part de la Comissió Europea i dels estats, tot sota la demagògia de la sostenibilitat, la lluita contra el canvi climàtic i la descarbonització.
“El canvi climàtic”, xantatge del poder
El recurs oficial al “canvi climàtic” —que molts autors desmitifiquen per considerar que és un atac deliberat a les capes altes de l’atmosfera per a ocasionar alteracions en forma de pluges intenses i grans sequeres i incendis— és el recurs perfecte per a argumentar el canvi de paradigma de l’ús històric de les energies fòssils a la implantació massiva de les renovables, amagant dos fets fonamentals: els que s’han beneficiat del saqueig de la Terra, contaminant, amb nuclears, sempre amb petroli i tèrmiques de gas, els recursos bàsics de la Vida, són els mateixos sectors explotadors, amb els seus descendents actuals, que ara es presenten “verds”, omplint de renovables els camps abans conreats i poblats, i segon fet a destacar: el model intensiu de creixement energètic és el mateix, ara justificat per les noves exigències de la revolució digital, un canvi total en les condicions humanes de l’existència.
Per posar-ho en números, com ha estudiat el professor de Geografia de la URV, Sergi Saladié, hi ha “una sobrecapacitat del sistema elèctric espanyol que excedeix a la demanda. La Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT), de 2019, preveia un increment del consum elèctric del 130 % el 2050, en renovables, mentre que aquesta demanda no s’ha produït, perquè estem un 23 % per sota de les expectatives anunciades”.
Aquestes previsions, anunciades oficialment el passat estiu en el PLATER (Pla Territorial per al Desenvolupament de les Energies Renovables), són les que han revoltat les àrees agrícoles i rurals de Catalunya, que van presentar més de 12.000 al·legacions a aquest Pla, per considerar que incrementa abusivament (el 75% s’instal·laria en conreus agraris) la potència solar i eòlica d’aquestes comarques (del Pallars i el Segrià a les de l’Ebre i el Camp de Tarragona) ja saturades, que faciliten el 75 % del consum de Catalunya, les quals, novament, serien convertides en “zones de sacrifici” per part d’un poderós entramat empresarial, aliat amb els governs central i autonòmics, seguint ordres europees superiors (les de la senyora Von der Leyen, partidària també d’augmentar els nivells de la defensa militar d’Europa), tot plegat amb l’única finalitat de continuar un sistema energètic, polític i social en mans de molt pocs.
CiU i PSC, la sociovergència
A les Terres de l’Ebre, incloent-hi el Matarranya, a la Franja, s’acumulen 328 aerogeneradors actius, mentre que n’hi ha 258 més sol·licitats, perquè la previsió de la Generalitat és arribar als 64.000 MW de potència renovable d’ara al 2050, 14.000 dels quals estarien en edificis i sòls abandonats, i la resta, uns 50.000 MW, en zones agràries o muntanyoses, com pretenia, també, els últims anys de la Generalitat convergent (1980-2003), omplint de molins les carenes del Montsant (Priorat) i dels Ports de Tortosa-Beseit, després d’haver donat, amb el PSC, el vistiplau, els anys 80, a les nuclears d’Ascó.
Per assolir més sobirania, la qüestió és rebaixar al màxim la tensió humana, energètica, laboral i social en què estem immersos, governats per forces alienes a la nostra realitat, i arribar, també, a la major quantitat i qualitat de l’autonomia local, comarcal i regional, sense reproduir, a la capital catalana, els procediments (errors, enganys i vicis) que fa 50 anys vam criticar de Madrid.
