Les persones superem etapes constantment i les recordem de moltes maneres: amb tristor, amb malenconia, amb afecte o, per sort per a nosaltres, en la majoria dels casos, amb indiferència. No obstant això, hi ha un període que costa molt tancar: el de la vida universitària. Jo, que em trobo a l’últim any de Periodisme, puc confirmar que l’últim curs de la carrera és totalment diferent. Arribes al setembre recordant el primer dia, aquell en què vas arribar a una ciutat nova amb una maleta sota el braç, preparat per a una nova vida. Quan aquesta etapa s’acaba, queda un buit que et recorda totes aquelles experiències que t’han marcat durant tants anys: les matinades de festa, les xerrades al bar de la facultat, les nits sense dormir amb els teus companys de pis o les primeres vegades que fas allò que t’apassiona i a què et vols dedicar.
Tendim a recordar els temps passats com si fossin sempre millors, i potser ho eren, però això ens ha de servir per a viure més el present i no caure en una malenconia constant. Recordem quan érem petits i tot ens semblava millor, quan no hi havia preocupacions constants. L’edat és una onada que ens arrossega sense que puguem fer res per evitar-ho. Podem surfejar-la o deixar que ens arrossegui. Els nord-americans, sempre tan oportuns, tenen una frase molt adequada per a aquestes ocasions: “Fer-se gran és fastigós, però l’alternativa és molt pitjor”. No cal que us digui quina és aquesta alternativa; cadascú té la seva. Crec que tampoc vull pensar què escriuria el Genís de 15 anys amb l’altaveu del setmanari l’ebre.
