HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catFa 50 anys, Josep Carner

Fa 50 anys, Josep Carner

En aquests primers dies d’abril de 2020 –en què vivim tantes angúnies per la catàstrofe total (no pas casual) de la pandèmia-, vull recordar, per què no ho oblido, els 50 anys del retorn a Catalunya (després de més de trenta d’exili) del poeta, traductor i diplomàtic, Josep Carner (Barcelona, 1884- Brussel·les, 1970).

En efecte, va ser el 3 d’abril de 1970 que, des de Brussel·les (on vivia exiliat des de 1945, procedent de Mèxic i abans de París), Josep Carner, amb la seva segona esposa, la belga Emile Noulet, va posar el peu a l’aeroport del Prat, a Barcelona, on gairebé mig miler de persones van acudir a rebre’l amb pancartes que li donaven la benvinguda al país natal enyorat.

Entre aquests centenars de catalans que no l’havien oblidat (amics i escriptors com ell d’abans de la Guerra del 36-39), professors i crítics dels anys posteriors i una colla de joveníssims estudiants que a penes començàvem a llegir els seus versos, jo em trobava enmig d’aquests últims. Amb vint anys de no res, feia colla –que recordi- amb Oriol Pi de Cabanyes (paisà del meu poble, Vilanova), Guillem-Jordi Graells (estudiant, també, de Filologia Catalana a la UAB), Joan Crexell (company meu d’estudis de periodisme a l’Escola del CICF) i potser alguns altres que ara no tinc presents.

Va ser tot un esdeveniment que vam viure intensament. Carner ja tenia 86 anys, amb la memòria afectada, però amb una presència d’una altíssima dignitat personal i política. A la sortida de l’avió, en plena pista, van acollir-lo Josep M. Cadena, en nom dels periodistes catalans, i Joan- Baptista Cendrós, directiu d’Òmnium Cultural (Míster Floyd, que li deien), que es féu càrrec de les despeses del matrimoni a Barcelona, durant un mes i mig, a l’Hotel Balmoral, a Via Augusta, tocant amb la Diagonal, per on cada vegada que passo –amb bus o a peu- em dic: “Aquí va estar Josep Carner”.

El seu retorn a Barcelona va ser llargament forjat per una sèrie de gent, al capdavant de la qual destaca el poeta Marià Manent (amb qui es coneixien des de 1918) i, després, el seu fill, Albert Manent, que el 1969 publicà un llibre biogràfic sobre el poeta que tornava, unes gestions pel viatge que havien començat vuit o deu anys abans, com pot llegir-se al llibre de Jaume Subirana Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970), publicat a Edicions 62, el 2000.

Com Casals, Fabra i Gassol (tots també exiliats), Carner va ser sempre fidel a l’esperit de Catalunya i a les seves institucions republicanes, però, tot i que va dir que no vindria mentre Franco fos viu, va prevaldre el seu immens enyor de la pàtria allunyada, sentiment que va deixar escrit en el sonet, justament titulat Retorn a Catalunya, de 1964, que vaig fer conèixer uns anys més tard al compositor Joan Guinjoan perquè hi posés música. I així fou.

El nostre Artur Bladé, en els primers anys del seu exili, també es relacionà amb Carner, i en els seus llibres hi ha referències d’aquests encontres

A Mèxic, el nostre Artur Bladé, en els primers anys del seu exili, també es relacionà amb Carner, i en els seus llibres hi ha referències d’aquests encontres. I quan el poeta tornà, l’abril de 1970, estic convençut que Bladé, a qui encara jo no coneixia, era a l’aeroport a reveure el seu vell amic, que no podia contenir les llàgrimes en veure la petita gernació d’incondicionals que l’aclamava.

El moment màgic, per mi, va ser quan el Príncep dels Poetes, enmig de la multitud, va poder entrar al cotxe que el duria a Barcelona, i quan ja a dins, jo que m’havia pogut col·locar a pocs metres d’ell, va mirar enfora, amb la mirada perduda, i les nostres mirades van creuar-se un instant, en una aliança simbòlica entre el vell que se n’anava i el jove que arribava. Sempre més he recordat aquell moment. Quinze dies més tard moria a Brussel·les.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

66 + = 68

Últimes notícies