Els que ens dediquem a tasques com la comunicació o la cultura comencem a tenir clar que una de les grans xacres de la nostra vida professional és l’autoexplotació. Connectar, pensar, crear, impulsar, escriure molts cops no és una tasca visible. El mateix entusiasme que ens impulsa a fer-la, molts cops, ens fa deixar de banda en quines condicions la fem.
Oblidem que estem cansades, que no podem conciliar. Fins que el cos parla o ens fa aturar. De fet, les alertes físiques sempre solen ser tardanes. Ja ho deia la filòsofa Remedios Zafra. L’entusiasme és un llibre generacional sobre els qui van néixer a finals del segle xx i es pregunta com la vocació i l’entusiasme avui són instrumentalitzats per un sistema que afavoreix l’ansietat, el conflicte i la dependència en benefici de la hiperproducció i la velocitat competitives.
Darrerament, diferents organismes professionals han coincidit a dir prou a l’autoexplotació. Un d’ells és l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), que ha elaborat el primer Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya. El document vol defensar unes condicions laborals justes, dignes i sostenibles.
Entre alguns dels principis que recull hi ha els horaris, els recursos, els mitjans i la seguretat necessàris per a fer les nostres tasques. També es posa èmfasi en el reconeixement qualitatiu dels professionals i la trajectòria. Que no només computi l’experiència “visible”, sinó les idees tècniques i la creativitat. És important que els criteris quantitatius no ens impedeixin veure els qualitatius. S’ha de valorar l’especificitat. La diversitat de situacions, tipus de població, tipologia d’espais culturals, escala municipal. No tot és igual per a tots.
