Asseguts a la terrassa del bar de la plaça del poble, dos hòmens fan el cafè i apuren caliquenyos i vida mentre veuen passar la gent. “Ja estan aquí les moretes”, diu un, com si li molestessin a la vista. “I ben tapades que van, xeic”, fa l’altre, amb un gest despectiu. I la conversa degenera amb un seguit de tòpics racistes fàcilment imaginables per al lector de tant de repetir-se sense fonament. Perquè la qüestió, sempre, és la força dels arguments, el coneixement de causa. És molt possible que els dos jubilats no coneguin a les dues dones que travessen la plaça però, així i tot, donen per segur que venen del Magreb. Tot i que, potser, han nascut al mateix poble que ells. I, en realitat, no són menudetes, sinó dones adultes més altes que els dos homenets. Si pensessin que són suïsses, dirien que són suïssetes?
Hagin nascut on hagin nascut, les dues dones porten hijab. Els dos hòmens, que també porten el cap tapat —en el seu cas, amb gorra i capell— tampoc saben si elles el llueixen des de l’obligació —que podria ser— o des de la llibertat —que també. Però, siga com siga, ho fan com les dones cristianes, com els hòmens cristians avantpassats nostres que, tal com es veu als retrats més antics, igual no sortien de casa sense tapar-se el cap, “alabat siga Déu”. Així, deu ser una cosa ben tradicional de la terra. Com els àrabs, que van governar la major part de la península Ibèrica a partir del segle VIII. I, a la posteriorment anomenada Catalunya Nova i als regnes de Mallorca i València, fins al XII i XIII, respectivament. Mig mil·lenni de domini musulmà, que es diu ràpid. I clar, amb tants anys, van fer moltíssimes aportacions. Des del nom de pobles —com és ben sabut, molts dels que comencem per Al o Beni— a la música, agricultura, gastronomia o tèxtil, passant per arabismes incorporats a la llengua catalana com taronja, séquia, aixeta, arracades, fanecada i un llarguíssim etcètera. Comptat i debatut, no hi ha societats ni cultures pures, només n’hi ha de més o menys mestisses.
També per això, és possible que els dos pensionistes que apuren caliquenyos i vida al bar de la plaça tinguin avantpassats àrabs, com el cafè més bo. I, si no, en tenen d’africans. Perquè tots els estudis apunten que l’espècie animal a la qual pertanyen, l’Homo sapiens, és autòctona de l’Àfrica oriental. Així que, en un moment o altre de la història, algun ascendent dels jubilats va arribar a això que avui en diem la nostra terra. Les espècies d’homínids autòctones d’Euràsia, com l’Homo neanderthalensis, l’home de Neandertal, es van extingir. L’Homo sapiens, l’home savi, va contribuir a esta extinció? Com en tantes altres del regne animal i vegetal? Molts historiadors apunten que sí. Perquè, tot i fer-se dir a ell mateix “savi”, massa sovint s’ha caracteritzat per la depredació infinita i per la incomprensió i la fòbia a tot allò diferent.
Ara, per acabar bé l’article, serem molt i molt optimistes i pensarem que la major part de persones que fan el cafè i veuen passar la vida a la majoria de places del món són, fent honor al nom de la seua espècie, persones flexibles de ment i tolerants d’esperit, que parlen més d’allò que saben que d’allò que suposen. Autènticament sapiens. Però la xenofòbia sempre fa més soroll.
