La gran gelada de febrer de 1956 —ara ha fet 70 anys— va portar moltes famílies del camp a les ciutats i els entorns que s’estaven industrialitzant (cas, per exemple, de la SEAT, el 1955, a la Zona Franca del Llobregat). O d’uns camps del sud a uns del nord.
De banda paterna, els Alcoberro procedien de Godall, al Montsià (prop dels arrossars del delta de l’Ebre), mentre que la materna, Pericay, procedia, si no m’equivoco, del Baix Empordà, a la zona de Pals, on també, de temps, es conreava l’arròs, com consta en l’Homenot que Josep Pla dedicà a Pere Coll i Rigau (volum 16 de l’Obra Completa, Ed. Destino, 1970). I és en aquest retrat on trobo el cognom Pericay, la qual cosa em fa intuir que els futurs pares de Ramon, segurament com el pastor i la sirena de la sardana “L’Empordà”, devien començar, després de la gelada, a escalfar els seus sentiments en aquests paratges.
El cas és que, a Pals, va néixer el 1957 Ramon Alcoberro, que l’any que ve en cantarà setanta, molt ben aprofitats pel que fa als seus estudis universitaris, les seves implicacions polítiques en el camp del socialisme revolucionari del catalanisme més radical, les seves docències filosòfiques en diversos instituts de batxillerat i, sobretot, els darrers vint-i-cinc anys, a la Universitat de Girona, on ha estat, al costat de Josep M. Terricabras, un dels professors més estimats per la seva agudesa clínica a l’hora de fer masticable la Història de la Filosofia i de fer comprensibles, tot i la confusió regnant, els barrancs ideològics, econòmics i polítics de les societats actuals.
De tant en tant, i també de fa anys, trobo i retrobo el professor Alcoberro a l’Ateneu Barcelonès, allà al carrer Canuda 6, tocant a la Rambla, amb tres-cents mil llibres a l’abast, un dels centres històrics d’agitació cultural de la capital. Un dia, sense saber qui era, vaig sentir, sota les palmeres del Jardí d’aquest Ateneu, una veu que parlava clar i català. M’hi vaig acostar, m’hi vaig presentar i, des de llavors, sempre ens hem saludat, sempre ha tingut la generositat de dedicar-me uns minuts col·loquials, de donar-me referències dels seus nombrosos llibres i d’escriure amablement sobre algun dels meus, el que vaig dedicar als Devoradors de natura i devorats per l’artifici (Edicions El Llamp, 1988), aquesta antiga editorial dels germans Borràs, Enric i Xavier, oriünds de Gandesa, on Alcoberro publicà, el 1983, El desordre cívic, el primer assaig de la postmodernitat en català.
L’altre dia, el 9 d’abril al migdia —potser al mateix moment que moria, a Sabadell, amb 92 anys, un dels savis del nostre moviment filosòfic, en Pere Lluís Font—, Alcoberro i jo ens vam instal·lar al Bar Moka de les Rambles, vist que a l’Ateneu dels nostres amors totes les taules del Jardí estaven ocupades, tan alta és la confluència i afluència de nous socis.
Allí, veient com l’Ajuntament barceloní posava potes enlaire el paviment de les Rambles, el meu filosòfic amic, en diàleg permanent amb qui té davant, començà dient: “La columna vertebral d’una societat és la confiança, i ara aquest concepte està en crisi”. Vaig quedar tocat. Encara més: “Sortir al carrer és el primer acte de confiança”. Més exactitud, impossible. Jo vigilava la motxilla que portava.
Va passar revista al moment social i polític, amb comentaris biogràfics sobre antics i actuals dirigents de la CUP, dignes de ser coneguts, i amb el que comportà el pas de CiU a Junts, així com les metamorfosis del PSC, passant del socialisme autogestionari (ja fa tants anys) al “clientelisme i a la subvenció”.
Tot això el portava a concloure que “la cultura popular crea cultura política, però la primera ha estat institucionalitzada pels partits i governs, mentre que la creativitat a Catalunya l’ha mantinguda la gent de baix”. Hi estava plenament d’acord, vaig agrair que m’ho recordés amb aquesta lliçó, com la que devien rebre els seus alumnes a Girona.
