«L’instant de perill», el moment en què la societat de les Terres de l’Ebre pren realment col·lectivament consciència de l’amenaça que suposava el transvasament fa ja un quart de segle. Resseguint i reconstruint el fil de les seves vivències personals amb la lluita contra el Pla Hidrològic Nacional (PHN) del govern del PP, l’escriptor senienc Joan Todó ha titulat així la seva última obra. Un llibre breu, però concís, que defuig l’etiqueta de la crònica sentimental i busca entendre l’efervescència d’un moviment social capaç de sacsejar l’opinió pública catalana i de més enllà. Todó analitza i medita sobre l’essència del fenomen sense arribar a respostes concloents, deixant al lector (i al mateix escriptor) espai per a la reflexió.
Ell «no hi era», segons proclama la sobrecoberta del llibre, publicat per H&O Editors en el marc d’una col·lecció (Llibres dels fets) en la qual diversos escriptors expliquen fets històrics que han viscut. «És un llibre que agafa com a pretext una sèrie de fets i de records, més que fets, de la meva vida. Una experiència que vaig tenir, que coincidís en una experiència col·lectiva i és una meditació sobre aquella experiència col·lectiva i què va significar per a mi», defensa durant una entrevista amb l’ACN.
Todó explica que, més enllà de les pròpies vivències, ha construït també el relat a partir de converses amb persones que van participar activament en aquest moviment. «No soc una persona d’anar a les manifestacions. No m’agrada cridar», confessa. Això, però, no li va impedir participar activament, com a «soldat d’infanteria», precisa, en protestes multitudinàries i accions reivindicatives dels Jóvens en Defensa de l’Ebre. Hi apareixen relatades al llibre, amb alguns tocs certament humorístics, fins i tot.
De la mateixa manera, l’amenaça del transvasament va portar als carrers de Barcelona, Madrid i Brussel·les arrossaires, pagesos, pescadors, activistes, ecologistes, professors universitaris i, també, per descomptat, representants dels partits. D’orígens socials i ideològicament diversos, transversals. «Els polítics ja hi eren abans perquè tothom i portava la seva ideologia. Eren tota mena de gents», precisa.
Els mateixos polítics que, amb la derrota electoral del PP, van proclamar la victòria del moviment i el territori. Els mateixos que, quatre anys després, arran de la sequera del 2008, van intentar portar aigua de l’Ebre a Barcelona amb la famosa interconnexió de xarxes.
Massa durs amb els convergents?
«Però vam arribar al final i va sortir bé», subratlla Todó, matisant que aquesta no deixa de ser una «percepció barcelonina» que el moviment va culminar els seus objectius amb èxit i una victòria sense pal·liatius davant la gran amenaça del PHN. Amb la perspectiva dels fets, l’escriptor qüestiona si, realment, el moviment social va ser «molt dur» amb l’entorn convergent que dominava la política ebrenca i que va donar suport actiu a la política de venda d’aigua de l’Ebre a canvi d’unes preteses inversions. «Potser no hi havia ningú del PP amb qui barallar-s’hi», abunda.
Todó situa el llibre en el camp de la filosofia i, al llarg del relat, introdueix constantment cites, entre d’altres, de pensadors com Rancière o Arendt. Precisament, pren de Walter Benjamin el concepte d'»instant de perill», que dona títol i sentit al llibre. Cristal·litza amb l’assemblea fundacional de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, durant una assemblea amb centenars de persones al teatre auditori Felip Pedrell de Tortosa, fa 25 anys, que acaba amb una manifestació improvisada pels carrers de la ciutat.
«És semblant a allò que diuen que quan algú mor reviu la pel·lícula de la seva vida sencera. El moment que sents un perill i et poses en alerta, o alguna cosa en aquest cas concret, t’enutja sobiranament, i de sobte tens una revelació i veus el que és la veritat sobre la teva vida. Llavors, l’instant de perill és aquell moment que tu veus la veritat, en aquell cas concret, sobre el que eren les Terres de l’Ebre», medita.
Poc després, desenes de milers de persones inundaven els carrers de les capitals amb pancartes i proclames no només en contra del transvasament, sinó a favor d’una nova cultura de l’aigua. «És difícil el que es va aconseguir», assumeix, des de la perspectiva que, malgrat les greus amenaces actuals que afronten el riu i el Delta, ara sembla difícilment repetible.
«Justament m’interessava examinar aquell cas, per entendre el moviment col·lectiu, com és que passen aquestes coses, com de sobte la gent s’alça en armes, es revolta o fa una insurrecció i com és que de vegades no», conclou.
